Què és la Mediterrània, a part d’una mar? Una cultura, un ideal, o potser una abstracció o una entelèquia? En tot cas, aquella Mediterrània que convertim en un universal de l’esperit adopta perfils molt diferents segons qui en parli: la mediterraneïtat ben plantada i imperial d’Eugeni d’Ors és molt lluny de la popularització d’un terme associat a la dieta amb oli d’oliva i als vespres amb amics a la fresca.
A la poesia de Damià Huguet també hi ha una imatge de la Mediterrània. La trobam en els llibres de la seva darrera etapa, com ara ‘L’ull dels clapers’ i, sobretot, a ‘Vol des d’Orly’, de 1995, el darrer recull que va publicar en vida. ‘Vol des d’Orly’ és un llibre sobre les illes mediterrànies: Mallorca, Menorca, Eivissa, Sicília (molt especialment Sicília), Sardenya, Creta. Hi ha alguna fugaç etapa continental, a Alger o a Síria, que completa el mapa dels quatre punts cardinals del nostre mar. Huguet hi retrata líricament la germanor essencial de la Mediterrània, que és paisatgística, però és sobretot d’experiència humana: a Mallorca, a Sicília o a Sardenya venim del mateix dolor, dels mateixos segles de brega amb els sementers pedregosos, el vent carregat de sal i el sol d’estiu que cau com un martell: “El cor d’aquests espais que hem trescat amb les ungles / és un mac sense nom, tacat de terra, / que rodola fa segles empès pels vents que signen / la mar que mai no fuig, i el rocam de les illes”. En el reconeixement d’aquesta comunitat i en la lleialtat a les nostres parles diverses hi ha el millor projecte de construcció mediterrània.
Damià Huguet va morir el 18 de juliol de 1996, poc després de fer els cinquanta. D’aquí a dos dies en farà vint anys. La voluntat d’alguna bona gent campanera de recordar aquest aniversari m’ha portat a aquesta relectura del llibre que més m’agrada dels seus. No he pogut evitar pensar en la immensa distància estètica, intel·lectual i ètica que hi ha entre la seva Mediterrània poètica i el “mediterràniament”, tan pueril i tan ‘kitsch’, de l’anunci de cervesa.