Matrimonis i croquetes

Sempre he pensat que els matrimonis són com les croquetes: més o manco tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comuna, i després cadascú hi posa un toc que les fa diferents.

Una altra cosa que fa que siguin semblants és que tothom hi té alguna cosa a dir. Per exemple, fa molta gràcia que als casaments per l’església els preveres, que no s’han casat mai, insisteixin en la necessitat d’estar units en l’adversitat. Estic convençuda que si els capellans es casassin, no insistirien tant en aquest aspecte, o almanco n’afegirien un altre que també és molt perillós: la meva experiència és que el que és realment difícil no són els moments durs, sinó tenir encara il·lusió per la mateixa persona que al llarg dels anys et trobes a primera hora del dematí, amb cara de son i abans de la dutxa. Per això pens que els vots de matrimoni haurien de parlar, a més de l’adversitat i la salut i la malaltia, que no dic que no en parlin, de l’actitud davant l’avorriment: conec més parelles rompudes pel tedi mortal del dia a dia que per grans adversitats.

Se’m va acudir aquest article quan vaig veure que es publicaria el dia del meu aniversari de noces, i pensava que no hi ha receptes màgiques per fer aquest camí. Cada parella és un món i la felicitat ve a ser un calidoscopi de peces petites que s’encaixen amb més o menys fortuna, i on compta sobretot l’art de la parella, però també variables que no podem controlar absolutament, com la sort, la salut, l’economia i altres.

Tenint en compte això, m’atrevesc a proposar una petita recepta de matrimoni:

– Posar sobre la base d’amistat, que haurem deixat fermentar fins a arribar a l’enamorament, un bon grapat d’il·lusió i quatre unces ben bones de passió.

– No oblidem amorosir-ho amb tendresa, complicitat, creativitat i moments de sexe desenfrenat i divers.

– Els projectes de futur, tot el que volem que passi, juntament amb tot el camí que ens ha duit on som ara, s’han de mesclar enèrgicament i amb molta creativitat, això donarà consistència al resultat i farà la recepta més esponjosa.

– Hi ha gent que troba que el compromís pot fer que la recepta quedi rància, és un ingredient delicat, certament, i diria que només funciona quan es revisa constantment mentre la recepta es cou. I és que en tots els camins llargs s’ha d’anar a controlar la ruta: sovint les coses a les quals donàvem importància de joves ara són relatives, i viceversa.

– És bo que vagi fent xup-xup durant un temps. Aquests menjars que es couen lentament a la llarga són molt saborosos, més que els que fan una fogonada que en socarrima la superfície però en deixa l’interior cru.

A partir d’aquesta recepta base cada parella hi va posant més o menys espècies: viatges, horabaixes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació en els projectes de l’altre, respecte per la intimitat de cadascú, no donar per fet la felicitat de qui tenim devora.

Aquesta recepta, feta amb estimació i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, amb discussions ferotges i explosives reconciliacions, s’ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls: Com la fulleta de julivert, la nota tendra penjada a la nevera, un t’estim en qualsevol ocasió, una besada apassionada quan l’altre no s’ho espera.

No és una recepta per deixar fent-se: s’ha de vigilar constantment. Mai se sap quan hi faltarà algun ingredient, i això és important perquè de vegades haurem de renovar-ne de principals, i és perillós adonar-nos-en quan ja sigui massa tard.

Així, hem de vigilar els fogons, i saber adaptar el que tenim a allò que necessitam en cada moment.

Ep, això és només una proposta, n’hi ha d’altres. Segur que oblid alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l’amor, el respecte i les ganes d’encetar un nou dia.

Avui fa vint-i-vuit anys que ens vàrem casar i em venia de gust parlar-vos-en.

I agrair el camí fet i encarar el que vendrà.

Amb il·lusió.