Matrimoni

Z obre la cremallera de la cartereta i diu, somrient: “Em sembla que m’he deixat la targeta a casa o l’he perdut”. X, que l’acompanya, s’atura, li passa la mà per l’espatlla i també somriu. Fa: “No t’amoïnis, ara ho mirarem”.

A les taules del cafè hi ha un moviment d’agitació, com si una lleu ventada hagués mogut les fulles d’un arbre. Tots els parroquians canvien la posició a la cadira i es miren l’escena fascinats. Cada un d’ells pensa, si fa o no fa, el mateix: “Li diu que ha perdut la targeta de crèdit a la parella, i la parella no s’enfada, ni fa morros, ni es posa nerviosa, ni tan sols toca l’ase o mou el cap, no esbufega, no es queixa, no li diu que ja està bé, que sempre ho perd tot”.

Els veuen seure, tots dos, en una de les taules. Z remena per la bossa i a la fi troba la targeta. Encara somriu més i només diu, com de passada: “Uf, ja l’he trobat”. I X aixeca les mans, com un director d’orquestra, i exclama: “Fantàstic”.

Els parroquians, de nou, s’agiten. Cada un d’ells pensa, si fa o no fa, el mateix: “Ja no en parlen més, la parella no li diu, enfadada, que sort que l’ha trobat, perquè si no quina murga anul·lar-la i demanar-ne una de nova...” Els meravella que la parella no aprofiti per fer-li un retret, com ara que no pot anar per la vida perdent les coses o no sabent on les deixa, per respirar amb superioritat. I esclar, com que això no passa, Z tampoc no diu el que tocaria: “Oi que ja l’he trobat? Doncs no cal que t’enfadis”. No ho diu perquè X no s’ha enfadat ni quan Z no la trobava i podia haver-la perdut ni quan ja l’ha trobat i era el moment dels renys abstractes o dels silencis eloqüents.

“Vols que et porti a casa teva quan acabem d’esmorzar?”, pregunta X. I llavors torna a haver-hi un moviment d’agitació entre els parroquians. Tots pensen si fa o no fa el mateix: “Ara s’entén per què X no s’ha enfadat amb Z! És que no són parella!”