La màquina d’escopir pobres

L’aparició a les pantalles d'algunes cares de víctimes de l'especulació immobiliària ha causat, si més no, incomoditat i el desig de formular algun tipus de resposta, tant per part de la societat com de la classe política. Tothom s'ha assabentat del cas de Maricarmen, una dona de Madrid de vuitanta-set anys, que pateix precarietat de salut i econòmica, i que ha estat desnonada del pis on vivia, en feia més de setanta. Hi va haver també una altra actuació brutal i desproporcionada de la Policia, que va carregar contra els manifestants que protestaven pel desnonament de Maricarmen amb una brutalitat que recordava la que van exhibir a Palma el passat 27 de juliol, al final de la massiva manifestació convocada per la Plataforma Menys Turisme Menys Vida. Mobilitzar-se a favor del dret a l'habitatge o per demanar la racionalització del sector turístic no està prohibit de moment, però sí que és saludat, d'entrada, a cops de porra per part de policies indignes que apallissen ciutadans que exerceixen un altre dret fonamental, el de manifestació. Després, si es veuen en el cas d'haver de donar cap tipus d'explicació, aquesta pèssima Policia recorre a un victimisme covard i mentider, segons el qual s'haurien ‘defensat’ de suposades ‘amenaces’ dels manifestants.

A Catalunya, a l'Hospitalet de Llobregat, ha transcendit la mort d'Olga, una dona de 54 anys amb dues filles, una d'elles menor, que no va poder suportar perdre casa seva i es va suïcidar. I aquí hem vist el rostre de Pilar López Cabrera, una dona de 65 anys que va explicar al ple de l'Ajuntament de Palma, entre llàgrimes, que després de perdre l'habitatge on vivia –al carrer de Joan Crespí de Ciutat–, i d'haver cotitzat quaranta anys com a treballadora de l'hostaleria, ha quedat al carrer i ha hagut de passar aquest darrer estiu dormint dins el seu cotxe, dutxant-se a les dutxes de Ciutat Jardí i havent de cuidar la higiene personal en llocs amagats de grans superfícies. Ho podeu llegir a la crònica d'Héctor Rubio a ARA Balears. No són casos extrems, sinó molt més habituals del que pugui semblar al nostre entorn. A algú els poden semblar personatges marginals, però són persones tan centrals com ho pugui ser qualsevol altre. Ningú és marginal, els marges són simplement els espais d'injustícia i tortura existencial que el nostre model econòmic reserva a aquells que no poden fer front –amb doblers– a la pressió dels especuladors.

Pilar Gómez Cabrera insistia a remarcar que és “espanyol”, assumint que la nacionalitat, el fet de ser nascuda a Espanya, l'haurien de protegir de la injustícia. També són o eren espanyoles Maricarmen i Olga. Davant dels fons voltor i del capitalisme desenfrenat, però, no hi valen nacionalitats: sense doblers per pagar els preus de l'especulació, tots esdevenim ‘immigrants’, perquè tots quedam reduïts a la condició de pobres. I això que en diem ‘sistema o model econòmic’, i que no és més que la llei del més fort i del qui té menys escrúpols, engoleix, mastega i escup els pobres. El primer que cal entendre és que tots hi estam exposats. I al mateix temps –hi hem d'insistir tant com calgui– que el dret a l'habitatge digne és un dret constitucional, i que com a tal ha de prevaler per damunt el dret a la propietat i al lliure mercat. Naturalment que cal legislar per impedir que els fons voltor continuïn comerciant amb les vides i els drets bàsics de les persones. I naturalment que cal restringir la compra d'habitatges a empreses i a inversors estrangers. De fet, és urgent.