Magaluf XL

PalmaEm vaig passar l’any d’Erasmus a Londres desmentint que fos italià i responent les mateixes preguntes al pub on treballava: no, no entenia què hi pintava el meu Prime Minister a la foto de les Açores; l’euro ens ho havia encarit tot (ells assentien orgullosos); Aserejé era només l’adaptació fonètica a l’anglès d’una cançó disco-rap i –per a la seva decepció– no significava res; i no, no freqüentava Magaluf. Als clients a qui servia pintes i xopets, pronunciar Magaluf els il·luminava la cara. Per a mi, només era un lloc que quedava llunyíssim de totes les zones de marxa de Palma i l’al·licient del qual era menjar pastilles d’èxtasi un dissabte vespre a BCM. Diria que ni hi havia posat els peus. Per tant, em limitava a assentir amb un somriure mentre els tornava el canvi en pounds de la seva Foster’s o Carling. No volia afegir una altra decepció a la de les Ketchup, famoses aleshores al nivell de Tony Blair.

M’agrada la British people. I must confess. Em diverteix que adorin la monarquia i devorin els titulars amb què els tabloides ridiculitzen els seus membres; el barroquisme estètic uniformitzat de la classe mitjana (pestanyes de drag per a elles; profusió de tatuatges per a ells) i una actitud vital despreocupada en què, si surten de festa, ho donen tot.

Després d’anys sense trepitjar el Regne Unit, dissabte vaig passejar per la zona del port de Bristol: comiats de solter; mares amb filles agafades del braç, trontollant amb el rímel corregut; espècimens de gimnàs entrexocant les cerveses amb crits guturals, i tots ballant aquella música estupenda que han compartit amb el món sencer. Va ser aleshores quan vaig ser conscient que el model de Magaluf –que no, que no ens empassam la cursileria elitista de Calvià Beach– no és cap invent turístic. No hem creat el turisme de borratxera del no-res; simplement n’hem importat exactament els usos, els costums i la manera de divertir-se, perquè se sentin com a casa mentre facturam. Un altre debat seria quin interès té viatjar per trobar-te el mateix que tens cada cap de setmana a la teva ciutat, però el secret potser és que es tracta d’una versió estesa, en mode extralarge i molt més econòmica. Ells sí que poden dir que els surt més barat passar una setmana a Mallorca que quedar a Manchester, Liverpool i Leeds. Beuen garrafó feliços, paguen sense mirar el compte i adoren The Strip, una Punta Ballena que fa olor de vòmit i disbauxa; una franquícia millorada del seu oci i, per a ells, un win-win absolut. Cheers!