Sí, m’agraden més els animals que les persones

“Per què estimes més els moixos i els cans que a nosaltres?”. La meva filla em va fer aquesta pregunta quan era molt petita, perquè sempre ha estat molt viva. Sobra dir que vaig fer una mica d’espectacle, indignada per les seves acusacions. Era, és i serà del tot impossible que estimi més els animals que els meus fills.

Però la meva filla no anava tan perduda perquè, en general, els animals m’agraden (molt) més que les persones. Hi estic còmoda, no he de dissimular, som jo i no m’he d’esforçar per agradar-los. Els animals i jo ens agradam d’una manera natural, que ens surt sense esforç.

Un dels millors moments del dia és quan els veig botar al meu llit mentre em rent les dents, perquè saben que anam a dormir. Un, dos, tres moixos. Un, dos cans. Sí, dorm amb els meus animals i no necessit que ningú em digui si ho troba bé o malament. Es tracta d’opinions que em produeixen mandra i avorriment. La gent que s’escandalitza fins i tot m’arriba a caure una mica malament, per pesada.

Els meus animals em fan riure quan vaig al vàter i es col·loquen davant com si fossin espectadors d’una obra de teatre. Em miren fixament. No sé ben bé que esperen. Quan acab, ens aixecam els sis i partim. A casa no estic mai tota sola, sempre tinc cinc éssers peluts que m’acompanyen per tot arreu, en silenci, sense ser invasius. Només hi són.

Quan arrib a casa, són qui em ve a rebre. Nora Ephron ho va explicar a la perfecció: va adoptar un ca quan la seva filla va arribar a l’adolescència perquè algú s’alegràs de veure-la.

Si mir una pel·lícula al sofà, tots ocupen les seves posicions: un tombat al moble de la televisió, just per davall dels subtítols (al límit); un altre, a l’esquena del sofà; un a cada costat; i el darrer, que alterna la nostra companyia amb les seves ganes de menjar. I sí, som de les persones que es queden igual quan es mor una persona al cinema i que plora quan mor un ca. No ho he decidit, em surt així. Però que ningú es preocupi per la meva empatia, perquè les reaccions que tenim davant la ficció no tenen per què traslladar-se a la realitat.

M’estim mil vegades més passar el dia en companyia dels meus animals que de la majoria de les persones. M’entenc millor amb ells. Estan atents a les coses més importants de la vida i no es preocupen per dois com fa la gent. Els estim. I m’estimen.