El lluitador desconcertant

2 min

Fotograma de 'La pell', dirigida per Liliana Cavani i estrenada l’any 1981. La pel·lícula és l’adaptació de la novel·la homònima de l’escriptor italià Curzio Malaparte Opera Film Produzione_Gaumont

Kaputt i La piel eren dos títols habituals a les biblioteques de certes cases, acompanyant, per exemple, les obres de Stefan Zweig. A mi em despertava la curiositat el nom de l’autor de les dues novel·les: Curzio Malaparte. Em semblava un nom exòtic. Llavors no sabia que Curzio Malaparte realment es deia Kurt Suckert, fill d’alemany i italiana. Curzio era una italianització. Malaparte havia estat escollit en oposició a Buonaparte, és a dir, a Napoleó. Una elecció encertada tenint en compte com va ser la vida de Suckert. Abans d’autoanomenar-se Malaparte, el 1924 havia estat heroi joveníssim de guerra i membre del partit feixista creat per Mussolini; després va ser empresonat diverses vegades pel règim totalitari i, finalment, després de la Segona Guerra Mundial, es va adherir al Partit Comunista Italià. Malaparte sempre va habitar un territori incòmode de la història, cosa que no li va impedir escriure nombrosos assajos d’esperit antiburgès. Un d’ells, escrit en francès, Technique du coup d’etat, va tenir un èxit ressonant i el va portar a ser considerat a mig Europa un autor radical i perillós. Tanmateix el gran moment, literàriament parlant, de Curzio Malaparte va arribar quan el Corriere della Sera el va enviar com a corresponsal de guerra al front ucraïnès durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Allà van créixer, enmig de les hostilitats, els materials per a Kaputt, gràcies, en part, al fet que Malaparte dominava l’alemany.

Kaputt és una novel·la èpica, freda, dura. Amb un punt de vista que no és habitual en la narrativa europea dedicada al conflicte bèl·lic: el fatalisme dramàtic d’una força descomunal destinada a ser vençuda. Sense maniqueismes ni moralismes, Malaparte exposa la destrucció del gegant a través de la narració dels destins individuals. Un tipus de tècnica narrativa que també farà servir anys després a La piel, amb la diferència que en aquesta última novel·la és la mateixa Europa la que mostra el seu tràgic declivi amb el nou poder americà com a espectador privilegiat. Malaparte, el lluitador desconcertant, mereix sens dubte ser rellegit.