“Què ve després del Tercer Reich?”, preguntaven als exàmens de final de curs a l’Alemanya nazi. I si algun despistat contestava “El Quart Reich”, el suspenien. La resposta correcta era “Res. El Tercer Reich és l’imperi etern dels alemanys”.
Durant els dotze anys de Hitler, el filòleg Victor Klemperer va dedicar-se a analitzar (d’amagat) la llengua que feia servir un règim en què “tot flotava sobre la mateixa salsa marró”. El seu treball, La llengua del Tercer Reich, s’ha publicat per primera vegada en català (Folch&Folch, 2023). És tan rigorós, acurat i detallista com promet el títol.
Llegit avui, el més inquietant són totes aquelles observacions que connecten aquell règim criminal del passat amb el nostre present democràtic. Per exemple, a la llengua dels nazis li repugnava la neutralitat. Sempre havia de tenir un enemic, més encara, calia convertir tots els adversaris en un sol enemic, i sempre havia de carregar contra aquest enemic. Era un llenguatge basat en dos elements: la repetició constant de les mateixes teories simplistes, i no permetre que els oients adquirissin pensament crític. Perquè només es podia esperar lleialtat d’aquells que es trobaven en el mateix estat de primitivisme que els creadors d’aquell llenguatge. No era una qüestió d’entendre sinó de creure. De fet, el nazisme va convertir el fanatisme en una virtut, com una mena de suma de valentia, entrega i perseverança. I per això calia cultivar i glorificar l’odi instintiu, perquè calia un cap de turc.
Fidelitat acrítica, fanatisme, enemic i odi. No costa gaire trobar alguns d’aquests materials inflamables en la substància amb què avui es fa el discurs públic al nostre país.
