L’Obra, la cantada, el PP i el regionalisme
La recent cantada popular de ‘La Balanguera’, convocada per l’Obra Cultural Balear, va comptar amb la participació de Marga Prohens i d’altres càrrecs del PP. La voluntat pareixia ser, per part de l’organització, la de fer un acte simbòlic transversal políticament i desproveït de connotacions ideològiques. Es va aconseguir i el resultat va ser un gran èxit de participació.
Hi ha hagut gent que per xarxes ha expressat la crítica al que considera una incongruència: que els del PP participin en l’acte de l’Obra quan aquest grup acusa aquell partit de fer una política que arracona el català, més del que ja ho estava. Es pot entendre la incomprensió, però hi ha una altra lectura.
El català és cada vegada més dèbil socialment, arraconat per la substitució demogràfica. Mai havia patit una situació tan dolenta. I no té possible marxa enrere. Els dirigents orgànics del catalanisme en són conscients i saben que l’únic que s’hi pot fer és, com a molt, intentar que el procés de minimització social no s’acceleri massa. Que tenint en compte com van les coses, seria miraculós.
En aquest context, que l’Obra mantengui ponts oberts amb el PP no és res inconvenient. Tot el contrari, és l’única manera de mantenir viva la possibilitat del seu retorn –en realitat mai ha estat al costat dels catalanistes, però això és una altra qüestió– de les urpes de Vox al “consens”, que diu l’OCB, si bé la citada unanimitat és una fantasia per molt que puntualment existís al Parlament fa 40 anys, però de cap manera era real en el si del PP i, molt manco, en el de la societat de llavors. I ara és quimèric que es pogués “recuperar”. No obstant això, sempre val més poder parlar i negociar amb l’adversari que rompre ponts.
Aquesta actitud de l’Obra cap al PP no evita la crítica dura quan considera que l’ha de fer, però mantenint sempre la mà estesa. És revelador que en una entrevista recent, el maig, el president del grup, Antoni Llabrés, digués que “és vera que el PP balear té més sensibilitat respecte a la llengua i la cultura” que els de València i Catalunya.
La participació de Prohens en la cantada adquiriria el sentit –implícit– d’ajudar així a mantenir obert el pont que seria l’esperança que el prohensisme no s’acabi de lliurar definitivament a Vox? És raonable pensar-ho. Per descomptat que hi haurà gent que trobarà que és millor el conflicte i el xoc frontal a l’estil del que passava en temps de José Ramón Bauzá, però fa la sensació que –si l’anàlisi fos correcta– la posició de l’Obra és més estratègicament intel·ligent.
Tanmateix, és vera que la posició del PP dependrà de l’únic que compta en política: els resultats electorals. Si l’any que ve necessita pactar amb Vox ho farà. Per no fer-ho hauria de tenir majoria absoluta o un acord alternatiu. Cap de les enquestes conegudes li dona l’absoluta. Li posen un sostre de 28 escons. I el pacte amb l’esquerra no pareix possible. Aleshores?
L’única opció, per teòrica que sigui i improbable que pugui parèixer, és que el regionalisme tornàs al Parlament amb prou força per sumar els 30 escons amb el PP. El problema és que ni UM –que reneix aquest cap de setmana– ni El Pi-Som volen unir-s’hi. El primer no se sap a què juga. El segon creu que es basta tot sol per tornar a tenir diputats.
En política no hi ha res impossible. Però unes coses són més probables que d’altres. Si hi hagués dues candidatures regionalistes a Mallorca, que una tota sola pogués arribar al 5% –mínim per entrar en el repartiment d’escons– no seria de les més probables.
No està de més conèixer el marc electoral en el qual haurà de lluitar el regionalisme. Entre el 1983 i el 2023 el vot a partits autoctonistes (UM, PSM, UIM, CB, Bloc, Lliga, CxI, PI, Més...) baixà a l’illa del 25% al 15%. El preu del primer escó va ser quasi estable durant els darrers vint anys –de 17.000 vots el 2003 a uns 18.000 en fa tres– però l’any que ve –amb una participació per l’estil de la de 2023 i sobre el cens d’ara– en costarà més de 19.000.
El Pi sumà 17.000 sufragis la darrera vegada i quedà fora del Parlament. A pesar d’una campanya amb tres diputats, doblers i protagonisme polític, social i mediàtic. Ara, sense res de tot això i en un ambient molt hostil per a l’autoctonisme –amb creixent vot en clau nacional–, vol entrar tot sol a la Cambra. Pel que fa a la misteriosa renascuda UM, les seves opcions en solitari són inexistents.
Si el regionalisme torna a fracassar, el PP pactarà amb Vox. És tan absurd demanar-li altra cosa com fer-ho al PSOE perquè no pacti amb Bildu. Si el regionalisme s’unís i fes dos diputats, qui sap si bastaria amb els que fes el PP, hi hauria l’opció teòrica que Prohens es pogués desfer de la ultradreta.
A l’espera del que passi l’any que ve, que l’Obra mantengui ponts oberts amb Prohens pareix el més sensat. Sempre hi ha temps per a la guerra.