L’arribada de la psicoanàlisi a Mallorca (I): L’experiència d’un viatge sense retorn
La creença que la psicoanàlisi és una experiència íntima i possible a la vida de les persones està força estesa avui a la societat occidental. Com els jocs dels infants, disposa d’unes regles que s’han de respectar. Poden ser flexibles i pactades, però hi han de ser. Una d’aquestes normes és la discreció, un cert anonimat, precisament per tal de trobar espais terapèutics on els pacients que ho necessitin puguin arribar al seu ritme i se sentin acollits en un clima propici. Junts, terapeuta i pacient, iniciaran un viatge de durada variable cap als 'mons interiors', aquells que ens resulten tan desconeguts, fins i tot inaccessibles. No oblit el dia que vaig descobrir que les persones creixen cap a fora, en pes i en alçària, però també hauríem de créixer cap a dins i tenir espai suficient per agombolar tot allò que la vida ens regalarà o prendrà. La psicoanàlisi i els seus terapeutes no surten a les llistes del cercador Google. El joc analític és una altra cosa. Trobar, acollir, reconèixer, saber allò absent...; algú va dir que era la capacitat poc comuna... de transformar en terreny de joc el pitjor dels deserts.
A l’obra Realitat i joc (1971) D. Winnicott explicava que si amagar-se és un plaer, no ser trobat és una tragèdia. Més endavant, quan facem referència a la possibilitat d’amagar-se ho escriurem en aquest sentit. Per altra banda, no podem oblidar que també la psicoanàlisi ha patit una certa befa o menyspreu al llarg dels anys, les capelletes fratricides que s’han anat conformant no han ajudat gaire que això no passàs. Una de les claus a tenir en compte ha estat la necessitat de control que els estats i els seus organismes públics han volgut exercir sobre la psicoanàlisi. De moment, no ho han aconseguit i, per tant, hi ha un preu a pagar.
Algunes vegades pens que la psicoanàlisi també és una història oculta, no la trobes perquè sí; més aviat l’has de cercar, com dèiem abans. Els afortunats demanen una sessió o dues i només quan tenen la certesa que allà s’hi podran amagar és quan decideixen quedar-hi. L’enyorança, la curiositat, la sorpresa no són els únics elements necessaris. Necessitam qualque cosa més per quedar-nos, esbrinar-ho serà l’envit. Evidentment que no es tracta de convèncer ningú, no funciona així. La idea de gratar i guaitar dins els inicis de la psicoanàlisi a Mallorca parteix d’un sentiment de gratitud amb la intenció de retornar quelcom obtingut. Després de tempestes i naufragis ens vàrem poder refugiar dins aquest món on quasi res és el que sembla i que persegueix entendre, i d’alguna manera fer més conscient, allò que no veiem a simple vista però que especialment intenta trobar el somriure d’una vida més lleugera i sana.
La psicoanàlisi neix i es desenvolupa a Centreeuropa a final del segle XIX i començament del XX. Sigmund Freud en serà la cara més visible, amb ell arribarà l’anàlisi i el voler entendre el comportament humà. Després vindran els altres, i els diferents corrents terapèutics. Ràpidament a la criatura de la psicoanàlisi li cauran damunt els qui n’han fet befa i l’estigma de ser cosa pròpia de marxistes, jueus i esquerranosos empedreïts. Als anys trenta, la psicoanàlisi serà perseguida feroçment pel nazisme. Li caldrà emigrar al continent americà per sobreviure i evolucionar. Fins que als anys seixanta i setanta el cercle es tancarà de bell nou amb el seu retorn a Europa i, lògicament, a Mallorca. El mes de març del 1976 hi va haver un cop d’Estat a l’Argentina en el marc del Pla Còndor dissenyat pels Estats Units en la seva doctrina de seguretat nacional. A partir d’aquell moment, els psicoanalistes argentins foren perseguits per la Junta Militar com ja havia passat a la Viena del 1938. Segons documents de l’època, consideraven que aquests terapeutes afectaven directament la moral pública, especialment si hi havia sospites que fossin jueus, marxistes o freudians. No és estrany, doncs, que el gener del 1977 arribàs a Ciutat, a la recerca d’aixopluc, el psicoanalista argentí Jorge Ulanovsky; la psicoanàlisi havia arribat a Mallorca via Argentina.
A principis dels anys noranta, l’amic de la infantesa, en Joan Socies i Bennàssar, em va obrir les primeres finestres al món psicoanalític, després vindrien n’Aina Sans i Company, amb la qual vàrem recórrer un llarg viatge, i en Rafel Servera i Blanes, que havia retornat a Mallorca cap al 1984, via Mèxic, amb una concepció pròpia molt potent de la paraula dins el món psicoanalític. El viatge va ser intens, per dir-ho de qualque manera; això sí... sense retorn. Les paraules, el llenguatge, la mirada, el silenci, també l’acceptació de les nostres malalties, anaren canviant subtilment les nostres pells, De mica en mica poguérem obrir horitzons desconeguts i engrescadors. Ja res tornaria ser igual. Sense saber res de la psicoanàlisi, arribàrem al cine Modern de la plaça de Santa Eulàlia, al carrer del Sol, al carrer de la Llonja o al de Sant Bartomeu; la pràctica va arribar sessió rere sessió. L’envit era a llarg termini. Record que fins i tot arribàrem a entendre per què n’Aina Sans tenia un pòster de mil colors ple de butterflies a la paret del passadís. La força i les possibilitats d’aquelles belles i fràgils papallones em varen captivar. Més de tres i quatre vegades vaig tenir ganes d’arrancar a córrer i abraçar el no retorn. La contradicció entre voler saber més i el dolor causat per les ferides amagades a l’interior em va acompanyar i encara perdura.
No tot han estat flors i violes dins la psicoanàlisi. A escala global, és un dels terrenys on trobam més cadàvers tirats sobre l’herba. Les lluites internes han estat ferotges. Potser aquest misteri humà vingui condicionat pel fet que com més creativitat i més profunditat treballada, la part 'fosca' que tots duim dins augmenta proporcionalment a parts iguals. Masud R. Khan, psicoanalista i seguidor de Donalt Winnicott –va fer teràpia amb ell–, es va caracteritzar per la seva visió profunda, sensible i exquisida dels humans. I als darrers anys de vida, quan va escriure la seva darrera obra –titulada Quan arribi la primavera–s’havia convertit en una persona dura, implacable i diametralment oposada a la que havia estat abans; fins i tot l’acusaren d’haver embogit, però no. Per cert, el pediatre i psicoanalista anglès D. Winnicott ha estat un referent important dins l’obra i la trajectòria de Rafel Servera. En certa ocasió, Rafel ens va dir que Winnicott havia humanitzat la psicoanàlisi i que el fet d’haver treballat amb els infants li donava molt de joc.
Pere Perelló és escriptor
