26/08/2023

El Japó: com no s'han de gestionar els residus radioactius

El Japó ha començat a abocar a l'oceà Pacífic el que seran més d'un milió de tones d'aigua radioactiva tractada, que fins ara estaven emmagatzemades a la central nuclear Fukushima Daiichi.

Es preveu que es trigaran diverses dècades a abocar tota l'aigua de la central, arrasada el 2011 per un tsunami provocat pel fort terratrèmol de Tohoku. Tant la Tòquio Electric Power Company (Tepco), que gestiona aquestes instal·lacions, com l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA) diuen que la radiació que s'alliberarà tindrà unes concentracions tan baixes que el seu impacte radiològic sobre les persones i el medi ambient serà insignificant.

Podria acabar sent així, si tot va segons els plans de Tepco: si es fa de manera constant i sense grans contratemps, durant almenys els pròxims 30 anys. Només el temps ho dirà. Però potser en aquest cas el més important no són les qüestions tècniques, científiques o radiològiques, sinó l'exemple que es dona.

El govern japonès i Tepco van prendre la decisió d'abocar l'aigua després d'un procés que no ha estat ni del tot transparent ni ha comptat amb una participació de parts interessades importants, tant del Japó com de l'estranger. Això sembra la llavor del que podrien ser dècades de desconfiança i discòrdia.

Cargando
No hay anuncios

Però el més preocupant és que el Japó està assentant un precedent per a altres governs que podrien ser encara menys transparents. Això és perillós, especialment a l'Àsia, on ja hi ha més de 140 reactors nuclears en funcionament i, a causa del creixement a la Xina i l'Índia, se n'estan construint diverses desenes més. Si el Japó, una força cultural i econòmica respectada a tot el món, pot abocar aigua radioactiva sense afrontar-ne cap conseqüència, què aturarà altres països?

Ningú nega que el Japó i Tepco estiguin en una situació complicada respecte a què poden fer amb els danys col·laterals del pitjor accident nuclear des del de Txernòbil el 1986. Les restes del combustible nuclear fos que són dins dels reactors danyats s'estan refredant mitjançant aigua bombada que entra en contacte amb un còctel tòxic de substàncies radioactives anomenades radioisòtops. A això s'hi afegeixen al voltant de 100 tones d'aigua subterrània i pluvials que es filtren diàriament als edificis del reactor i que també es contaminen. Tota l'aigua és enviada a través d'un potent sistema de filtració per eliminar gran part de la radioactivitat, i és emmagatzemada in situ en més de 1.000 tancs d'acer gegants. Tot i això, la quantitat d'aigua no deixa d'augmentar, i Tepco ha advertit reiterades vegades que s'està quedant sense espai d'emmagatzematge a Fukushima.

Fa molt de temps que investigo i escric sobre Fukushima i les comunitats afectades des que es va produir la catàstrofe, i he seguit amb molta atenció la resposta oficial. Ja el 2013, l'OIEA va començar a aconsellar a Tepco que considerés la possibilitat d'abocar l'aigua al mar. El govern també va estudiar altres opcions, com ara alliberar l'aigua a l'atmosfera en estat gasós o injectar-la a una gran profunditat sota terra. Però nombrosos experts i organitzacions defensores del medi ambient s'han queixat que hi ha hagut una manca de debat públic i que no s'han avaluat algunes alternatives viables, com l'emmagatzematge a llarg termini en tancs més robustos. Tot i l'oposició de molts ciutadans japonesos, el gremi pesquer i de països veïns com Corea del Sud i la Xina, el govern va anunciar l'abril del 2021 que havia decidit abocar l'aigua al mar.

Cargando
No hay anuncios

Es van celebrar audiències públiques, a algunes de les quals vaig assistir, abans i després de la decisió final, però consistien més aviat en vendre l'opció de l'abocament al mar que no pas en donar la paraula a la ciutadania. No va ser fins mesos després que s'hagués anunciat la decisió que per fi es va fer públic un informe, realitzat per Tepco, d'avaluació de l'impacte radiològic sobre el medi ambient. Quan Tepco va demanar a l'opinió pública que es pronunciés sobre l'estudi, alguns experts van assenyalar diverses llacunes d'informació inquietants, com ara la relació completa de quins elements radioactius hi havia als tancs. No hi ha indicis que s'hagin fet passos seriosos per abordar alguns d'aquests problemes.

Quan es tenen en compte la població local, les organitzacions de la societat civil, els experts tècnics i —quan és necessari— els països veïns en la presa de decisions, es poden aconseguir resultats notables.

Cargando
No hay anuncios

L'aigua de Fukushima era una oportunitat d'or per al Japó per establir un nou model mundial per encarar les dificultats de com desfer-nos dels residus nuclears de manera transparent i inclusiva. En canvi, ha estat bàsicament el govern qui ha pres, anunciat i defensat la decisió.

Tot això podria haver estat bé si no fos perquè Tepco i el govern japonès pateixen un greu dèficit de confiança a propòsit de Fukushima. Durant la catàstrofe del 2011, van insistir a treure importància als riscos, no van revelar informació crucial sobre les amenaces per a la seguretat pública i fins i tot es van resistir a utilitzar el terme “fusió de nucli”, tot i que això era el que passava. En les investigacions independents dutes a terme per una comissió oficial japonesa, l'OIEA i altres instàncies s'atribueix gran part de la culpa a una supervisió reguladora deficient i a la manca de preparació, malgrat l'historial de terratrèmols i tsunamis del Japó. I la desconfiança continua.

Tepco va dir durant anys que el seu sistema de depuració reduiria 62 radioisòtops a uns nivells segurs o indetectables, i que només quedarien les restes de triti, una forma radioactiva de l'hidrogen, i dos isòtops més. Tot i això, el 2018 es va saber que el 70% dels tancs també contenien uns nivells d'altres substàncies radioactives superiors als límits legals. Després que es va prendre la decisió de l'abocament al mar, l'equip especial assessor de l'OIEA va identificar una sèrie de problemes en el pla, la majoria dels quals van ser resolts més tard o es va jutjar que no eren motiu suficient per obligar a reconsiderar-lo.

Cargando
No hay anuncios

Alguns països com Corea del Sud, la Xina i diverses de les illes del Pacífic han estat especialment crítics, i Seül, en concret, s'ha queixat de no haver estat consultada per Tòquio. Després de les recents tasques diplomàtiques japoneses, Corea del Sud i Micronèsia han deixat d'oposar-s'hi. La Xina, en canvi, ha redoblat les seves crítiques, i acusa el Japó de tractar el mar com una claveguera privada. El Fòrum de les Illes del Pacífic, que representa 18 països –alguns dels quals són summament conscients del llegat de les proves nuclears nord-americanes– mantenen la seva oposició.

En aquesta fase, sembla improbable que el Japó canviï de rumb. La cultura burocràtica i corporativa del país és notòriament complexa i lenta, i és gairebé impossible revertir decisions importants com aquesta.

Però no és gaire tard per millorar en l'àmbit de la confiança pública. El Japó ha convidat l'OIEA perquè ajudi a supervisar l'abocament i s'agraeix. Però molts japonesos, acostumats a la confusió i la manca de transparència respecte a Fukushima, ja no confien en les garanties oficials. Només un règim de supervisió independent, internacional i participatiu de debò —amb l'estreta implicació dels qui probablement seran els més afectats— serà suficient per assegurar que l'abocament es fa de manera segura i responsable.

Cargando
No hay anuncios

Amb això, es podria transformar un mal precedent en un precedent admirat a tot el món.

Copyright The New York Times