La investidura, tal com la veig a venir
No disposo de contactes directes ni de cap altra informació privilegiada que no sigui la que llegeixo –amb un punt d’escepticisme– a la premsa seriosa. Però tinc memòria en relació als comportaments polítics passats, i crec conèixer força bé quins són els límits de la tolerància de l’estat espanyol amb Catalunya. I, amb tot aquest bagatge, imprudentment, goso fer una anàlisi amb predicció inclosa de com crec que es planteja realment la qüestió de la formació de govern a Espanya, i de com acabarà. Per tant, que el lector no s’ho prengui com una profecia sinó com una mera especulació.
En primer lloc, crec que Pedro Sánchez ha tingut molt clar, des de la mateixa nit del 23-J, que el gener del 2024 es repetiran les eleccions. L’únic que ara fa és gestionar amb extrema intel·ligència i dissimulació els sis mesos restants que, coincidint amb la presidència del Consell de la Unió Europea, aprofitarà amb astúcia.
A Pedro Sánchez, en segon lloc, li va com anell al dit que Núñez Feijóo es cremi en una investidura fallida. El pot acusar d’irresponsabilitat antipatriòtica per tenir Espanya aturada i, de passada, atia el conflicte dins el PP per debilitar-ne el lideratge. Feijóo, d’aquesta, en sortirà escaldat.
En tercer lloc, el president espanyol, amb murrieria, deixa que Sumar es posi totes les medalles de la negociació amb el president Carles Puigdemont. Però Sumar hi deixarà la pell per la gosadia d’haver anat a Waterloo a parlar amb l’enemic número u de la pàtria i per defensar una amnistia que ha encès tot Espanya. Una cosa és mostrar condescendència amb els indults –senyal de poder– i l’altra amnistiar, que és vist com una feblesa.
En quart lloc, i en conseqüència, sospito que no hi haurà llei d’amnistia. Ho lamentaria per tots els que se’n podrien beneficiar, que són molts. Menystenir el valor que té per als encausats seria indecent. Però la contundència d’Aznar sobre la qüestió, a Sánchez ja li va bé. Primer perquè erosiona Feijóo, però sobretot perquè dissimula que al PSOE li diuen el mateix: la vella guàrdia en els mateixos termes, més discretament els barons, i, el pitjor, també ho pensa bona part del seu electorat. Per això, els socialistes no es mullen en un debat que, quan arribi el moment, s’espolsaran de sobre amb aquella patxoca que gasta Sánchez.
En cinquè lloc, tampoc no es complirà la condició prèvia de fer oficial el català a Europa abans de la investidura. Incloure la diversitat lingüística a l’hemicicle espanyol, per a nosaltres rellevant, a Sánchez li dona temps. Però a Europa els temps de la presa de decisions no són els de la investidura.
Sisè. Puigdemont i Junts juguen unes cartes que, també des del minut u, crec que saben que no serviran per fer president Pedro Sánchez. Puigdemont diu amb tota claredat que això no va de fer facilitar una investidura, i les prèvies –reconeixement de la nació, final de la persecució judicial, reconeixement de la legitimitat democràtica de l’independentisme...– no són assumibles per al PSOE. No sé si no se l’ha entès, o no se’l creuen, o ja els va bé no comptar-hi.
I és que, en setè lloc, Sánchez farà servir com a argument electoral no haver cedit, per raons patriòtiques, a les condicions “inacceptables” de Junts. D'altra banda, punt vuit, ERC, que ha anat afegint condicions, però sense data –com la recaptació de tots els impostos–, acabarà acusant Junts d’irresponsable per facilitar que la dreta guanyi les eleccions de gener.
Però –punt nou–, què passarà realment al gener? És veritat que si ara no s’investeix Pedro Sánchez a qualsevol preu, la dreta i l’extrema dreta governaran? Crec que no. El PSOE millorarà resultats a costa de Sumar. I probablement podrà governar amb els suports que ja havia tingut fins ara.
Desè: i què faran ERC i Junts? ERC mantindrà els resultats perquè tindrà el suport de tot l’statu quo català –i la neutralitat interessada dels socialistes– per haver-se mostrat com un partit responsable, “de govern”. I Junts millorarà resultats recuperant la confiança d’una part del vot abstencionista del 23-J, amb una campanya amb la vista posada en les properes eleccions europees i catalanes.
Recordo haver llegit en un article sobre prospectiva que la previsió més raonable en el moment inicial és la menys probable en el moment final, perquè si alguna cosa és segura és que les condicions hauran canviat. I en política, a més, els canvis solen ser imprevistos, ràpids i sorprenents. Però a favor meu tinc un molt bon argument: la relació d’Espanya amb Catalunya no canvia mai.
