Intueixo que no és una bestiesa imaginar la cara d’estupor que a la segona dècada del segle XX devia provocar l’arribada del primer avió de passatgers al camp d’aviació que més tard es convertiria en l’aeroport del Prat. Després d’enlairar-se a Tolosa, la gran màquina voladora havia promès fer-hi parada amb la intenció de reposar una mica abans de tornar a emprendre el camí cap a Casablanca. De segur que moltes persones esperaven amb candeletes l’arribada de l’aeroplà dies abans del seu aterratge a la nostra costa. S’afiguraven que el fet d’aconseguir que el trajecte arribés a bon port era una prova irrefutable de les meravelles del progrés tècnic i, simultàniament, celebraven que la capacitat de transportar passatgers pels núvols d’un lloc a un altre ja no fos un somieig, sinó una realitat palpable. L’aviació semblava un negoci rendible i, per tant, s’havia d’incrementar el nombre de vols. Les dècades següents es van caracteritzar per una sèrie d’ampliacions de l’aeròdrom que van anar engolint les terres del voltant –algunes d’elles d’alt valor mediambiental– i escopint turistes a la capital i diòxid de carboni a la Terra. Bruno Latour declara a Habitar la terra (Arcàdia) que “els nostres predecessors no es van parar ni un segon a preguntar-se, com ens passa a nosaltres amb cada decisió que prenem, si calia ocupar-se també de la temperatura de l’atmosfera. Evidentment, ens hauria preocupat la sequera, la desaparició dels boscos i altres coses, però no l’atmosfera.” I és necessari que aquesta variable, la de l’escalfament global, sigui tinguda en compte quan es discuteix el futur de l’aeroport del Prat, perquè ens trobem en una crisi mundial sense precedents i hem de comprendre la gravetat de l’assumpte. En un moment de seriosa inestabilitat climàtica en què l’objectiu hauria de ser erradicar abans del 2050 l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera per tal d’evitar que la pujada de temperatures provoqui més desastres irreparables en el nostre planeta, és una follia arriscar-se a dur a terme inversions, com la de l’ampliació de l’aeroport, que empitjorin el problema. S’hauria d’apostar per la disminució constant del nombre de vols acompanyada de l’anàlisi crítica de l’abús que els països més rics fem dels viatges per l’aire, perquè és insostenible aquesta superabundància de mobilitat. Guille Larios publica a L’aeroport que es menja el Delta (La Directa) unes xifres descoratjadores: el port de Barcelona i l’aeroport del Prat “emeten 12,8 milions de tones de CO₂ cada any (quatre vegades les emissions que produeix la ciutat de Barcelona)”. Tot i que la situació és greu, encara hi ha gent que confia que els nous descobriments tècnics salvaran el desastre provocat perquè permetran posar en circulació vehicles voladors menys contaminants que funcionin amb hidrogen per poder mantenir aquesta devoradora activitat aèria. Això, emperò, és problemàtic per moltes raons. L’anomenat hidrogen verd és un element altament inestable i, a més, la seva producció només s’aconsegueix amb el malbaratament de quantitats ingents d’aigua, un recurs cada vegada més escàs. Altrament, la descarbonització dels avions no implica necessàriament una reducció de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, ja que és difícil creure que el combustible fòssil sobrant no sigui aprofitat. Per a molts usos, els combustibles fòssils encara són insubstituïbles i, per desfer-nos-en, hauríem de posar en dubte els fonaments de la nostra societat.
Per altra banda, la plataforma Zeroport, que lluita pel decreixement de l’aeroport i del port de Barcelona, no només evidencia els desastres ecològics que suposa l’aviació, sinó que també exposa els danys que les infraestructures portuàries han produït a les persones: “pèrdua de collites (a causa de la salinitat en el reg), inversions per bombar aigua dolça i baixada de la qualitat d’aigua potable per al consum humà”. A tot aquest reguitzell de calamitats hauríem d’afegir-hi la creació d’una col·lectivitat que depèn en gran mesura del sector turístic, un sector que ofereix unes condicions pèssimes de treball –hores extres sense pagar, sous miserables– i que engendra una proliferació d’apartaments temporals a preus desorbitats que encareixen el lloguer de la ciutadania.
Recapitulant, considero que és important remarcar que, si volem un demà amb condicions d’habitabilitat òptimes, hem de prendre mesures dràstiques contra l’escalfament global. L’aviació i el turisme massiu són insostenibles i hem de refrenar-los. No podem fer el sord gaire temps més.
