Informació segrestada
Els anuncis de compreses són sublims. Ni gota de sang, poesia pura. "De què fan olor els núvols?" Els venedors de cel·lulosa s’aferren a l’intangible per no mostrar els ofensius fluids femenins. "Em sento segura". Fora del cotó fluix publicitari, en el món real, la seguretat s’associa a l’absència de perill. La por que ens duu a arrancar a córrer, davant la fera o el foc, és útil per a la supervivència. Quan aquesta emoció primària —veïna de la ira i antídot de la compassió— es dispara de manera infundada és contraproduent. La confiança, indispensable per a la cooperació, també és essencial per sobreviure en un món inhòspit.
Hi ha molta farsa sobre qui o què suposa una amenaça. El mite del negre violador s’arrossega des del temps de l’esclavitud malgrat que, com assenyala Angela Davis, les pitjors agressions eren patides per esclaves a mans dels amos blancs. En nom d’una perillositat fabricada (lleis de vagos y maleantes i de peligrosidad social) es prenien mesures preventives cap a “invertits” i “depravats”, malgrat que costi albirar quin risc hi ha en les preferències personals per rebolcar-se o estimar. La seguretat és, de vegades, una broma macabra. Urraca, el sinistre agent que va detenir Companys, era un dels esbirros de la Direcció General “de Seguretat”. Professionals polivalents, podien extorquir nazis fugitius o torturar insurrectes com Julián Grimau. Els ressorts de la por es fan servir per blindar l’ordre establert i castigar les opcions no conformistes.
En realitat, allò que més inquieta la major part de la gent, no el soldat Ryan, són les privacions de drets bàsics. Quotidianes. Normalitzades. Por a no tenir feina; a tenir feina però no poder pagar el lloguer; a haver de passar amb una pensió de misèria... O a no tenir prou menjar, en quantitat i qualitat. La inseguretat alimentària turmenta més de sis milions de persones a Espanya. Dels coixins per preservar la salut i la tranquil·litat davant la injustícia i el mercadeig, no se’n sol dir seguretat. Social, laboral, humana. Tampoc la inseguretat que causa la delinqüència econòmica i l’especulació surt en els debats. És una noció segrestada. Reduïda, fronteres ençà, a l’ordre públic; fronteres enllà, a la defensa nacional. Com més importància s’atorga a la “seguretat ciutadana” en lloc de la “seguretat de la ciutadania” més fàcil és limitar drets per protegir-nos de presumptes atacs. Les trampes legals costen d’identificar; venen, com els salvaslips, ben empaquetades i embolcallades de metàfores. Vegem-ne alguna.
La seguretat nacional és un dels límits per accedir i divulgar informació sensible. Quan se n'abusa, es converteix en excusa o, pitjor, en coartada. El projecte de la llei que ha de substituir la franquista de secrets oficials és la pitjor versió del joc de fet i amagar. Sota el paraigua de la defensa amplia de tal manera el qui, el què i el com es pot classificar que permetria regatejar qualsevol informació al control ciutadà. Les autoritats estatals podrien ocultar a l’escrutini públic interessos econòmics o industrials “de caràcter estratègic” o “qualsevol altre àmbit”. Se me n'acuden uns quants: infraestructures viàries o d’energia, transport aeri, macroprojectes d’oci…
L’esborrany posa a la diana els periodistes, amb multes desorbitades si difonen informació “protegida”. També els que alerten de situacions que ens perjudiquen col·lectivament, ja que no hi ha excepcions per classificar informació constitutiva d’infracció greu (mediambiental, salut pública), corrupció o frau. Els col·legis de periodistes o advocats ja han posat el crit al cel. Recorden que la Constitució garanteix el dret de rebre (i comunicar) informació veraç. De límits, els justos.
En determinats entorns, la transparència és crucial per garantir un comportament exemplar. És el cas dels cossos armats, a qui hem confiat el monopoli de la violència. És per això que resulta perillós que es permeti a les autoritats policials, estatals o autonòmiques, restringir l’accés a informació. Hem de comptar que la llei espanyola de protecció dels informants ja raciona la directiva europea de whistleblowers (alertadors). Pot escatimar l’emparament, en nom del deure de confidencialitat, als membres dels cossos i forces de seguretat. Insòlit. ¿Com garantirem als uniformats que no rebran represàlies si denuncien abusos comesos per companys o superiors? Vivim en un país on se sortegen prostitutes a les casernes; on empreses del sector Defensa esquitxades per suborns segueixen licitant durant anys amb l’administració; on filials de proveïdors d’armes a dictadures sanguinàries s’embutxaquen fons comunitaris; on —per un cas similar al del viceministre fulminat per Zelenski, per sospites de tripijocs en el menjar dels soldats— el tinent Gonzalo Segura va ser acusat d’injúries a un general per la ministra de Defensa; on s’acumulen condemnes d’Estrasburg per no investigar tortures. Fonts serioses, no safareig.
Força informació compromesa ja s’amagava al públic i els que la desvelaven quedaven a la intempèrie. A França, s’ha donat finalment la raó a un valent cap de policia, desacreditat per la mateixa Fiscalia i el ministeri de l’Interior, per haver alertat de maltractaments i abusos racistes a més de mil presos. En col·lectius jeràrquics i disciplinats s’ha de ser un heroi per denunciar les malifetes des de dins. Aquí rau la importància de les noves lleis i d’una nova cultura política. La d’informació classificada no s’ha de frenar per càlcul electoral sinó perquè amenaça la llibertat d’expressió i d’informació. Amb la pinça legal que hi ha en marxa, la protecció de segons quins informants seria discreta, flonja i flexible com una bona compresa. "Fina i segura". Molta copa menstrual, però ara i aquí la sang dels anuncis d’apòsits encara és blava. Avatars, símbols, icones. En el període electoral també mana la propaganda. Ja temo les campanyes sobre seguretat a base de gel·labes i encaputxats. Ni piu sobre el dret a saber ni sobre el dret a parlar. "De què fan olor els vots?"
