L’independentisme és constitucional
Sembla que hi ha la temptació –i alguns ja hi han caigut– d’emprar el terme constitucionalista per qualificar les organitzacions polítiques que a Catalunya defensen posicions unionistes en relació a Espanya. És una designació que ja va ser usada amb èxit els pitjors anys del conflicte polític basc per la premsa nacionalista espanyola, la “Brunete mediàtica”, anomenada així per la seva actitud bel·ligerant en contra del nacionalisme basc.
Ara que el conflicte polític és a Catalunya, qui sap si per un fàcil calc involuntari o amb una intencionalitat explícita –jo em decanto per la segona possibilitat–, sembla que es vol substituir el terme unionista, que arrossega connotacions conflictivistes, pel de constitucionalista, que té l’aparença de respectabilitat inclusiva i legal. Així, el caràcter sospitós i conflictiu restaria patrimoni exclusiu de l’independentisme: dels separatistes que divideixen la societat catalana i fan impossible la concòrdia i el “reencuentro”. I l’unionisme ja no respondria a cap posicionament particular sinó que, suposadament, aixoplugaria tothom sota el paraigua constitucional.
A favor de l’ús del terme constitucionalista hi ha el fet que, efectivament, la Constitució espanyola estableix, en el seu article segon, la indissoluble unitat de la nació espanyola. Els unionistes, sí, són constitucionalistes. Però, així mateix, a l’article 16 s’hi defensa la llibertat ideològica (“Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias”), i encara a l’article 20 s’hi explicita el dret “A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción”. De manera que cal concloure que l’ús de constitucionalista per qualificar una ideologia política particular és... inconstitucional!
A Espanya hi ha anticapitalistes que defensen un model econòmic que s’oposa a principis constitucionals espanyols sobre la llibertat de mercat. I hi ha anarquistes que lluiten contra el model d’estat definit a la Constitució. O pacifistes, poc amics del sistema de defensa militar que estableix la Constitució. I, no cal dir-ho, hi ha republicans –en aquest cas, no tots– que discrepen de l’article 1.3 que estableix que “la forma política del Estado español és la Monarquía parlamentaria”. Agradi o no, mentre se sotmetin al marc de regulacions establertes per defensar les seves posicions, tots busquen l’empara de la Constitució i són, doncs, constitucionalistes.
És en aquest sentit que l’independentisme català és també plenament constitucional. I per això ha buscat i segueix buscant la manera d’aconseguir els seus objectius apel·lant als drets que li reconeix la Constitució espanyola, els que estableixen els diversos tractats signats per l’Estat –i, per tant, també constitucionals–, o recorrent als tribunals europeus que seria absurd tractar d’inconstitucionals mentre Espanya formi part de la Unió Europea.
La paradoxa, doncs, és que si s’anomena constitucionalistes només les formacions polítiques i organitzacions unionistes, qui divideix i exclou són els que deixen fora l’independentisme de l’actual marc polític. Perquè és una evidència que en una Catalunya independent ja no n'hi hauria, d’independentistes, una espècie política que òbviament només pot existir mentre siguin a Espanya, França o Itàlia.
L’obsessió divisiva, però, no s’acaba aquí. Aquests dies el ministre Félix Bolaños, per afegir confusió a la confusió, ha trobat una altra divisió entre catalans: els que creuen en el diàleg (ell vol dir en la taula de diàleg) i els que en són escèptics (no pas al diàleg, sinó a la taula). Aviat algun altre ministre espavilat descobrirà que els catalans també ens dividim entre els del Barça, els de l’Espanyol, els del Girona i, sobretot, tota la resta a qui el futbol no diu res. Renoi, quin país tan constitucionalment dividit!
