Incontinència general

Els mitjans es fan ressò d’una polèmica de calat. Una gran injustícia perpetrada per l’Ajuntament de Palma: la il·luminació de Nadal no arriba, amb la mateixa profusió i intensitat, a tots els racons de la ciutat. Intolerable.

Els arguments, definitius, tenen a veure amb el dret a l’alegria de la gent treballadora, amb la il·lusió dels infants, amb l’activació de les compres de Nadal... Tot irrefutable.

Sembla mentida com hem interioritzat com a “necessitat bàsica” aquesta tudadissa injustificable dels llums de Nadal. El problema no és que les barriades en tenguin pocs, sinó tota l’absurditat que penjam pels carrers, tant si són centrals com perifèrics. Aquest citius, altius, fortius aplicat sistemàticament i any rere any a cada faceta del consum desaforat, no és sostenible. No hauríem de començar a recular?

Ara sembla una entelèquia però en els anys 70 –en plena crisi del petroli i amb l’austeritat ocupant encara una considerable centralitat en el sistema de valors general– la qüestió de la il·luminació nadalenca era objecte de debat social i rebia una contestació significativa. Qualque any s’hi va aplicar la contenció o, fins i tot, el decreixement. I ben entrats els anys 80, el batle Aguiló encara encenia els llums –discretíssims– dia 23 de desembre.

Ara les dades són espectaculars i, òbviament, sempre en ascens: 3.350 mòduls de llum, 614.396 m de garlanda (12% més), 1.048 bolles de llum, 1.106 arbres engalanats, 3 arbres gegants de llum... Els llums s’encenen des de mitjan novembre i fins passat Sant Sebastià. De vegades estan encesos set hores; de vegades, tota la nit... L’única polèmica, però, és que encara n’hi podria haver més.

La visió acrítica i desenvolupista sobre la il·luminació de Nadal és el mirall d’una època en què hem après a confondre el consum amb el benestar, la diversió amb la llibertat i la tudadissa amb la prosperitat. I aquesta llauna del col·lapse energètic i de l’emergència climàtica no ens xafarà la festa.

La COP30 ha evidenciat una vegada més les dificultats d’avançar en l’acció climàtica: el trumpisme negacionista, la falta de lideratge europeu, el debilitament del multilateralisme i de la cooperació internacional, la dilació de l’agenda climàtica –pervivència dels vehicles i centrals de combustió, ampliació dels certificats de drets d’emissió...–, les greus incògnites sobre l’ètica i l’equitat dels processos de transició, les expectatives econòmiques de les grans potències i dels imperis empresarials, la temerària caparrudesa del ‘Drill, baby, drill’ des de Texas fins a l’Àrtic...

I en aquest context general, és on la nostra compulsió consumista –nihilista i evasiva– arriba a cotes inassumibles, però que hem anat normalitzant en forma de ‘necessitats bàsiques’, ‘plaers quotidians’, ‘alegries infantils’, ‘modernitats desitjables’, ‘tradicions irrenunciables’... a l’estil de la decoració nadalenca, el blackfriday, la fast fashion, la climatització exagerada, la IA (+80% del consum energètic en tres anys), els tardeos, els sopars d’empresa, els regals, les rebaixes, els amics invisibles, les terrassetes, els desplaçaments innecessaris, la hiperactivitat social... no fos cosa que quedàssim amb qualque endarrer.

I entre totes les ‘necessitats bàsiques’ que ens hem anat creant –i perdonant–, destaca una clàusula inqüestionable: el turisme com a dret fonamental. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat... i tenen dret a viatjar.

Va ser divertit sentir el catedràtic de Dret Civil Sergio Nasarre a les jornades sobre habitatge organitzades pel Govern –un autèntic aquelarre neoliberal, per cert–, on va explicar que el gran problema d’haver regulat –no prohibit– el lloguer turístic a Nova York ha estat “l’augment descomunal del preu dels hotels”. Com si això, naturalment, ens hagués de preocupar molt a tots i haguéssim d’empatitzar més amb un turista que cerca hotel, que amb una família que no troba casa.

I és que això de viatjar (8% de les emissions globals) se’ns n’ha anat de les mans. El 100% dels vols PMI-MAD del desembre ja estan complets. Els passatgers de la connexió Palma-Nova York han augmentat un 30% el 2025 i, òbviament, no tots són americans... Els intercanvis turístics –insistim: bidireccionals– amb Mèxic, el Canadà, la Xina, Austràlia, el Brasil, el Golf Pèrsic... continuen extremadament a l’alça a les Balears.

Les dades són de Turespaña, però basta parar l’orella a la botiga, a la perruqueria, a l’oficina, a la sala de professors... Cada dilluns, repàs d’‘escapades’: un concert, un aniversari, unes compres, dur loteria... talment com qui agafa un taxi. I en tornar de vacances, sessió ‘Marco Polo’ general: si no acabes d’arribar de Tailàndia o del Vietnam, val més callar. Però, clar, els turistes sempre són els altres. I les nostres emissions, venials.