14/01/2022

Història de les bones cuques

3 min

La comunitat científica afirma que els insectes estan desapareixent. Si, avui dia, s'han classificat gairebé un milió i mig d'insectes, els experts diuen que encara en queden entre deu i trenta milions per descobrir, sobretot a les regions tropicals; tanmateix, pot ser que molts d'aquests ja no s'arribin a identificar mai: que s'extingeixin abans no els hàgim catalogat a les nostres enciclopèdies i ‘museus de l'extinció’. Els científics estan convençuts que la pèrdua dels hàbitats (per la desforestació i l'agricultura intensiva), l'ús de pesticides i el canvi climàtic pinten un escenari molt poc prometedor per als insectes. I per a la humanitat, de rebot.

Estem sensibilitzats amb l'extinció d'algunes espècies, de mamífers magnífics o aus admirables, però encara no ens havia passat pel cap d'haver de lamentar l'extinció del 40% dels invertebrats. Un estudi del 2019 demostra que ens convé prou, perquè provocaria un col·lapse catastròfic dels ecosistemes naturals. Segons un article col·lectiu a la revista Biological Conservation, a partir de 73 articles d'autors i països diferents que estudiaven les problemàtiques esmentades més amunt, avui la taxa de desaparició d'aquest gènere animal és del 2,5% anual. Si es manté, d'aquí a cent anys es poden haver esvanit totes les cuques; i encara no s'ha analitzat l'impacte d'altres factors com la contaminació lumínica o l'acústica, que ja s'intueix que també afecten la població insectívola. 

Si s'acaben les cuques, s'acabarà el món. Els insectes són els principals pol·linitzadors (possibiliten la reproducció d'un gran nombre de plantes), recicladors (renoven els nutrients del sòl) i l'aliment de moltíssimes altres espècies (rèptils, amfibis, ocells). Fa segles que s'estudien, perquè són criatures complexes quant a sistemes neuronals, morfologia i organització social, però no fa massa que aquests estudis es desenvolupen posant el focus sobre les interaccions amb altres éssers vius. L'entomòleg Xavier Sistach ha publicat una joia titulada Pasión por los insectos: Ilustradoras, aventureras y entomólogas (Turner, 2019): a través de les biografies d'una cinquantena de científiques i naturalistes, deixa clar que, fins que l'entomologia no es va començar a ocupar dels insectes com a transmissors de malalties (a humans i bestiar) i de plagues (a l'agricultura), no despertava gaire interès; fins al punt que es considerava un entreteniment i, per això, una branca de la ciència a disposició de les dones —les quals, d'altra banda, hi han fet aportacions destacades.

Avui hi ha menys abelles, menys papallones diürnes i nocturnes, mentre que altres insectes més resistents o adaptables (i molestos) proliferen: les cuques molles, els mosquits... Per començar a contrarestar-ho, a totes les ciutats del món (també a Palma) s'estan col·locant ‘hotels d'insectes’ en parcs o solars urbans: unes construccions de fusta amb cel·les d'estructura diversa, que volen servir de casa als invertebrats que no en troben una de digna —arbustos i arbres. Segurament no és mala idea, però qui va inventar-se que se'n digués ‘hotel’ (un cervell antropocèntric, sens dubte) es va sumar simbòlicament a la fatídica tendència urbanística: construir o condicionar edificis per a turistes, mentre que es deixen de banda les necessitats d'habitatge de la població resident. 

Potser amb les cuques també ha passat una mica com amb el bon Déu del poeta Rilke: com que no són fàcils de veure, com que sovint prefereixen la fosca, com que de vegades (en la nostra opinió d'humans) no són tan bones amb nosaltres com creiem que haurien de ser, han anat desapareixent de la terra i alhora del nostre imaginari —de les rondalles, de les cançons, de la llengua, de les supersticions... A les Històries del bon Déu (trad. de Ramon Farrés. Lleonard Muntaner, Ed.: 2021), Rilke en culpa sobretot els pares i mares, que no dediquen temps a l'acció tan necessària d'explicar coses a la canalla. Com Déu, doncs, els insectes van desapareixent de la memòria col·lectiva, en gran part i paradoxalment per la influència del cristianisme. La literatura occidental, que ha centrat la producció artística en l'antropocentrisme, bandejà les cuques perquè les identificava amb els esperits, les ànimes o les intel·ligències alienes a allò humà; i, per això, s'han convertit altre cop en desconegudes —lletges, inútils o perilloses, segons la percepció nostra. La primera passa per frenar-ne l'extinció és tornar-se'n a meravellar: reconèixer les bones cuques per salvar-nos.

Laia Malo és poeta, traductora i músic