Hispanitat, Cuelgamuros, Ahuja
El 12 d'octubre és un bon dia perquè aquells que encara pensen el ser de España, que n'hi ha un munt, reflexionin una estona com és que l'espanyolitat, o la hispanitat si ho prefereixen, és un concepte tan fortament identificat amb la dreta i l'extrema dreta. O, si ho volen dir a l'inrevés, com és que el sentiment de pertinença a Espanya, la idea de pàtria, no ha aconseguit donar una formulació inclusiva, oberta, respectuosa amb la diversitat. Ben al contrari, l'espanyolitat se segueix afirmant de manera excloent, tancada, agressiva, quasi sempre barroera i desagradable. Impositiva i autoritària, definida d'acord amb uns codis que els seus mateixos administradors presenten, en canvi, com un codi de correcció moral. O, fins i tot, de sana diversió.
L'episodi dels brams masclistes per part dels estudiants del Col·legi Major Elías Ahuja va ser immediatament suavitzat com una simple broma que, a més, comptava amb l'aquiescència de les destinatàries i amb una llarga tradició al darrere. També era una broma l'exhibició de simbologia feixista i franquista en un acte de Vox, incloent-hi l'actuació musical d'una banda de mamarratxos que cantaven que volen tornar a l'any 1936 (com si ells hi haguessin estat, per cert). La tendència és que els abusos que venen de la dreta o de l'extrema dreta, sobretot si són verbals, són meres bromes, expansions sense importància, simpàtiques conyes que només es prenen malament els amargats. Quan aquest tipus d'excessos es produeixen per la banda contrària (tenim encara recents els casos de rapers, tuitaires, titellaires, pallassos, humoristes o presentadors de televisió i ràdio), són tractats com a formes de criminalitat que es duen als tribunals i que poden acabar en condemnes (del Suprem si fa falta), presons i exilis, sense comptar l'explotació intensiva que en fan les granges de fake news que són els mitjans patriòtics espanyols. I si no és broma és humanitat estremida i altament respectable, com la dels descendents del dictador Primo de Rivera, que ara volen treure les seves restes del Valle de los Caídos abans que sigui reconvertit en cementiri civil (Cuelgamuros, es dirà) per enterrar-les en un “cementiri catòlic”, naturalment a càrrec de l'erari públic i si pot ser amb honors i a bescoll dels seus admiradors més fervents, com ja es va fer amb les despulles del carnisser Franco.
Algú dirà que els fatxes de l'Elías Ahuja, els de l'acte de Vox i la família de Primo de Rivera no tenen res a veure amb l'espanyolitat o la hispanitat. Hi tenen tant a veure com la cabra de la Legió, que avui desfilarà, o com la bandera d'Espanya mateixa, que per molt que se la posés Pedro Sánchez a les mascaretes sanitàries fa molt de temps que és patrimoni de la dreta nacionalista. No hi ha hagut manera de construir (i aquest és el gran fracàs de la Transició, i de tota l'etapa democràtica) una idea d'Espanya realment basada en la seva diversitat interna. El ser de España y la esencia doliente, deien. Doliente per als altres, sobretot.
