“Hiperventilats” contra “covards” i “traïdors”

“Txist”, deia Sergi Mas quan magistralment i catatònica es posava en la hieràtica pell del president Montilla. El “txist” del seu alter ego i la “desafecció”, aquesta sí del Montilla original, foren les dues grans aportacions lèxiques del president del segon tripartit. José Montilla pronuncià aquella paraula per primera vegada en públic a Madrid, cosa curiosa. Es mostrava preocupat, el successor de Pasqual Maragall, per la desafecció que sentíem els catalans, ja el 2007, envers Espanya. Va ser, allò, una mena de vaticini, una espècie de presagi, una casta estranya de predicció, un definitiu anunci que l’independentisme havia d’esdevenir majoritari al carrer, a les institucions i, finalment, a les urnes. L’escapçada a l’estatut, enterrat per sempre més l’“apoyaré” de Zapatero, seria concloent: els catalanistes que restaven encara dins el PSC feren la passa definitiva cap al sobiranisme. El pujolisme, jubilat el president més longeu i carismàtic, abandonava el peix al cove i se sumava a la causa nacional d’urgència. Havien sostingut un país que ara volien, a la fi, i també, que caminàs tot sol.

Una i altra cosa, amb la suma imprescindible d’un altament compromès Òmnium, que deixava de ser un niu de patums culturals per esdevenir adalil de la imprescindible llibertat del poble de Catalunya, i d’una estratègica i valenta ANC, menà a les grans manifestacions de l’11 de setembre, als referèndums locals, a la majoria d’escons independentistes al Parlament i finalment a la majoria de vots, a més, evidentment, del referèndum del primer d’octubre i la fugaç proclamació de la república catalana independent per part del president Puigdemont.

Varen ser anys d’idil·li permanent entre la ciutadania i la classe política. Hom no sabia, en molts de moments, si eren els moviments cívics i els ciutadans de carrer els qui empenyien a actuar els polítics com actuaren, o si, per contra, aquells polítics, valents i decidits eren els que calien en aquell precís instant per dotar el Principat de vertaderes estructures d’estat i, per tant, de convertir-lo en una nova república europea.

Parafrasejant Guillem d’Efak, podríem dir que “després arribà la venjança…”. No va ser “tenyida de sang”, més per la prudència dels líders catalans que per l’actitud sempre bel·ligerant dels Felip VI, Rajoy i companyia.

El cas és que tenguérem durant anys els líders cívics i polítics a la presó o a l’exili. Ningú dels qui tenien més comandament se’n salvà. La repressió va ser decidida i desacomplexada. Brutal, per ser més exactes. I encara tenim ben vives les conseqüències directes sobre els líders dels partits independentistes.

Mentrestant, la vida política segueix el seu curs i aquests dies ha tengut lloc el debat de política general al Parlament de Catalunya. Vaig tenir la sort de tenir una estona per seguir-lo. Vaig escoltar amb interès les intervencions de la diputada Reguant de la CUP, del diputat Batet de Junts per Catalunya i del president Aragonès, d’Esquerra Republicana. D’una banda, sí, em vaig enorgullir de ser part d’un país amb uns representants capaços d’una oratòria tan pulcra i alhora tan plena. No vaig tenir la sensació de sentir un mer artifici dialèctic, sinó que la sensació que m’enduia era que allà s’hi coïa qualque cosa més que retre comptes de l’estat de la qüestió.

De fet, Albert Batet va començar un bon grapat de subordinades que encavalcava amb emperons i anacoluts, sovint deixant les frases inacabades i amb la veu entretallada, abans de dir que, si no es complien les tres condicions que proposava el seu grup, sotmetrien el president Aragonès a una moció de confiança. Va semblar que el president Aragonès engolia aquell calàpet impertèrrit i pareixia que recollia aquell guant emmetzinat com si res no hagués de passar.

L’endemà, però, esclatà la bomba. El president Aragonès destituïa el vicepresident Jordi Puigneró, home fort de Junts dins el Govern, precisament per pèrdua de confiança, atès que se suposava que estava al corrent de les intencions i condicions que havia de posar Batet al president al debat de política general.

Reunions. Consells de govern. Executives de partits. I la política del país paralitzada per una crisi de govern que a estones s’assembla més a una trifulga sentimental d’una parella malavinguda que es perd més, ara sí, en diatribes dialèctiques de “jot’heditperòtum’hasditijot’hohaviaditabans” que en la vertadera essència de les coses. Esquerra, abanderada ara de la taula de diàleg, acusa els “nouvinguts” de Junts a l’independentisme d’“hiperventilats”; mentre que els de Junts, que han trobat en l’independentisme un filó inestroncable de raons per acusar els d’Esquerra de “covards” i, encara més de “traïdors”. L’ANC, mentrestant, immersa dins la “puresa” independentista, ja es planteja obrir una quarta via “unitària” per presentar-se a les eleccions. Quina llàstima.

Tot plegat, tornant al president Montilla pareix un “txist” de mal gust. Un acudit. Un tobogan, com dirien els amics de Zoo per tirar-hi la il·lusió de tot un poble cap a la immensa mar de la desafecció envers la política i les seves possibilitats.

Ho deia la mítica Elèctrica Dharma: “Senyors que maneu tant, si escopiu al cel, us caurà a la cara”. Per què no tornam als debats reals i a les bones intencions?

Antoni Riera Vives és periodista