PeriodistaHe de reconèixer que duc la mitomania tan bé com puc. Els anys passen i, quan hom traspassa la frontera del que creu que és la meitat del seu horitzó de vida, podria pensar que hauria d’abandonar els referents, o fer aquell exercici per a molts tan terapèutic de “matar els pares”. La mitomania és una afectació lleu, amb una simptomatologia suau i duguedora, però alhora crònica. No es cura. Ni hi ha tampoc vacuna que la prevengui. Mitificam moments, mitificam persones, enaltim referents. Tots recordam qualque mestre, qualque professor a l’institut, qualque professor universitari. També incloem en la nostra llista personatges més o menys públics del món de la política, del món de l’art o de la literatura. En el meu cas, tendesc sovint a posar una cortina de distància amb aquestes persones, àdhuc després d’haver tengut la possibilitat i el gust de conèixer-les. De fet, el que solen tenir els anys és això, aquesta facilitat de posar a l’abast de la teva persona gent que no hauries pensat mai que arribaries a conèixer. Però sí, aquesta cortina distanciadora sembla que serveix per mantenir viva la flama dels referents, per no desil·lusionar-nos, per no desmitificar-los. És bo, això? Qui ho sap. Per ventura la coneixença sòlida d’aquestes persones ens les fa més humanes, i ens fa tocar de peus a terra i valorar la realitat a través d’un filtre propi, potser més vertader, potser més sincer. No ho sabrem mai.
El cas és que d’ençà que el temps de la vida meva, i de la de tants d’altres militants del país i de la llengua, va començar a fer camí, camí, hi ha hagut un grapat de persones que han estat far a la llunyania que ens han guiat tant en dies de mar plana com en jornades de temporal inacabable. Són els nostres mestres de vida. Aquesta setmana, i una vegada més, ens toca parlar de Biel Majoral, que va ser reconegut el dijous 17 de setembre a Manacor. Rebia, de mans del batle Miquel Oliver, el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí. Es tracta d’un guardó que fa més de quaranta anys que ret honor i gratitud als nostres cappares lingüisticonacionals.
Li va fer de padrina la glosadora i mestra Maribel Servera. Vaig prendre nota del que va dir per poder-ne fer crònica a la revista Cent per Cent. El discurs de na Maribel (disculpau-me’n la familiaritat) va ser redó. Ple com un ou. Del que va dir, no vaig deixar d’anotar-ne ni una preposició, tan sols. Servera, que havia estat en el seu moment, com tantes altres mestres, alumna de Biel Majoral, recordà com el mestre de mestres algaidí els convidà un dia a anar a ca seva. “Un mestre que obre les portes de ca seva als seus alumnes no el trobam en gaires facultats”, deia, per clavar una altra sentència de Majoral: “La professió de mestre hauria d’estar al servei de la cultura més que no al servei de l’educació”. Sens dubte, una aportació valenta i plena de sentit, aquesta que havia fet Gabriel Oliver i Oliver.
Però què és la cultura? Aquí rau el secret de tot. Servera citava en el seu discurs el pare Rafel Ginard: “La cultura està feta per entretenir actors, no espectadors”. No es tracta, com molta de gent pensa, d’un bé de consum, sinó senzillament d’una possibilitat actuadora. I alerta, perquè avui “actuar” ha esdevingut, malauradament, sinònim d’“impostar”, d’“escarnir”, d’“imitar” o de “representar”. “Actuar”, però, vol dir, hauria de voler dir, quan parlam de cultura, “entrar en acció”, independentment de qui tenguem al costat o a devora. Em deia el pintor uruguaià Fernando Robuschi aquesta setmana que “pintar per agradar a algú et fa més infeliç”. Biel Majoral no canta per agradar. Canta com a creador de cultura com creadors de cultura podem ser la resta de mortals. Amb una premissa, però, ineludible que apuntava Maribel Servera: “Estimar allò que fas. La clau de tot, una vegada més, és estimar. Si estimes allò que fas i ho fas tan bé com ho fa en Biel, s’esdevé un dia que tothom t’estima a tu”.
Estimar els qui tenim devora, i estimar el que feim. Estimar, així, de manera absoluta, deu ser sinònim de “passar gust d’existir”, la qüestió transcendental que ens xiuxiueja encara avui i insistentment l’altre mestre de mestres, Antoni Artigues, l’amic de l’ànima de Biel Majoral. “D’ençà que va sentir el seu nom durant l’acte de Reconeixement de Mèrits, ja no es va aturar de plorar de tot el temps”. Estimar els amics, estimar els referents, estimar la llengua, estimar el país. I, sobretot, ensenyar-nos a estimar tot això que hem definit com una manera de veure el món, una identitat immarcescible. Una lluita optimista per salvar-nos. Això ha fet Biel Majoral. Gràcies!
