Gràcies, Maricarmen
Maricarmen té 87 anys i en feia més de setanta que vivia al mateix pis del barri del Retiro, a la capital del Regne. Fa poc més d’una setmana la Policia la va treure de ca seva, al quart intent, mentre centenars de veïns i veïnes intentaven aturar-ho. El pis havia passat a mans d’un fons d’inversió que li volia cobrar un lloguer impossible per a una pensió de 1.450 euros. En principi, res de nou: a l’Estat es fan desenes de milers de desnonaments cada any, i les Illes Balears som la comunitat amb la taxa més alta de desnonaments per lloguer, molts d’ells de persones grans amb pensions molt més baixes que la de Mari Carmen. La diferència és que aquesta vegada el país ho ha vist, i ha arribat una reacció que atesa la situació d’emergència habitacional, ha tardat.
Però ha arribat, i ja era hora. Des del 15-M i les lluites de la PAH, que havien posat al centre el dret a l’habitatge, el relat dominant havia fet una gir pervers (i patrocinat): de la indignació pels desnonaments havíem passat al conte de l’ocupació, la inquiocupació i el sagrat dret a la propietat privada. Tertúlies, titulars i campanyes electorals s’han omplert d’ocupes, alarmes i empreses de desocupació, mentre els desnonaments reals, silenciosos i legals, succeïen cada dia sense fer renou. Mari Carmen ha capgirat aquest marc de cop: la gran amenaça no és l’ocupa, és el fons voltor.
Ja he dit altres vegades que sense una llar no hi ha projecte de vida possible: no hi ha arrelament, ni estabilitat laboral, ni escolarització tranquil·la dels fills, ni una vellesa digna, ni emancipació del jovent. L’habitatge és avui el dret que condiciona l’accés a tots els altres. Ho vàrem defensar fa uns mesos des del Fòrum de la Societat Civil a la comissió mixta Congrés-Senat sobre insularitat, amb dades de les Illes a la mà: preus disparats tant de lloguer com de compra davant una societat on més de la meitat de les persones assalariades no arriben als 18.000 euros anuals, mentre que una de cada tres cases no és residència habitual; més de 13.000 joves formats aquí que viuen fora... Qui es pot emancipar així? Qui pot pensar a tenir fills?
El cas Mari Carmen ha fet el que no havien aconseguit anys d’informes i dades: que els polítics hagin pitjat l’accelerador. Aquesta setmana mateix el Consell de Ministres ha aprovat dos decrets que allarguen la protecció davant els desnonaments de persones vulnerables, prohibeixen durant uns anys les compres de fons voltor i prorroguen automàticament els contractes de lloguer. Són mesures insuficients, però haurien suposat alguna passa endavant si haguessin superat la convalidació al Congrés, i sobretot trenquen una inèrcia històrica. Mesures o propostes que no han caigut del cel: les ha arrencat una mobilització massiva, amb un lideratge clar dels sindicats de llogateres i llogaters, que han omplert els carrers i han acampat a la Puerta del Sol a Madrid i a moltes altres ciutats. Organització, no caritat!
No és un fenomen només nostre. Fa pocs dies, a Berlín, Die Linke ha esdevingut la primera força amb una campanya centrada en l’habitatge: congelació de lloguers i expropiació dels grans tenidors, com ja havia votat la ciutadania en referèndum el 2021. Entre els menors de 35 anys va arrasar. Quan l’esquerra parla de les condicions materials de vida de la gent, la gent l’escolta.
Perquè la qüestió de fons és aquesta: deixar l’habitatge en mans del mercat no és neutralitat, és una decisió política. És fer política a favor dels que tenen més, dels que acumulen pisos i en fan un actiu financer. A les Balears hi ha milers d’habitatges en mans de propietaris amb més de cent cases, mentre que l’Ibavi en gestiona unes 2.500 i la rebaixa de l’impost de patrimoni ha deixat de recaptar centenars de milions que ara no tenim per fer política d’habitatge. El mercat no reparteix segons la necessitat, sinó segons la capacitat de pagar. Per això cal desmercantilitzar: parc públic de lloguer, banc de sòl, tempteig i retracte, habitatge cooperatiu, límits reals al lloguer turístic i declarar zona tensionada un territori que sobradament ho és.
JuntsxCat ha quedat retratat, com ho ha estat també l’extrema dreta, prou descol·locada amb la mobilització contra els seus vertaders amos, els especuladors. Abascal va piular que “si es digués Morocarmen, tindria casa”. La frase és falsa, perquè les persones migrades són de les més castigades per la crisi de l’habitatge; i sobretot és repugnant, perquè fa servir el dolor d’una dona gran per atiar l’odi irracional. Però també és reveladora. Mari Carmen no ha perdut ca seva per culpa de cap migrant, sinó d’un fons d’inversió i d’unes lleis que els deixen fer. L’extrema dreta assenyala els de baix perquè els de dalt, continuïn intocables; defensa els interessos del capital especulatiu i els disfressa de patriotisme. De moment, guanyen ells sense haver de governar, però gràcies a Maricarmen a partir d’ara no ho tindran tan fàcil.