La geopolítica del silenci

Hi ha veïns amb qui procuram no discutir mai. No perquè tenguin sempre raó, ni perquè siguin més forts, sinó perquè sabem que una baralla ens pot sortir massa cara. Entre Espanya i el Marroc passa una mica això. Només que aquí no parlam d’una paret mitgera ni d’un tros de jardí, sinó de fronteres, migració, comerç, seguretat, Ceuta, Melilla i el Sàhara Occidental.

Durant els darrers anys, el govern de Pedro Sánchez ha optat per evitar gairebé sempre la confrontació oberta amb Rabat. De vegades aquesta actitud sembla una geopolítica del silenci: rebaixar el to, absorbir les tensions i preservar, per damunt de tot, una relació funcional amb Mohammed VI. La pregunta és si aquesta prudència reforça l’estat espanyol o si, a poc a poc, el fa més vulnerable.

No és una qüestió de força militar. Espanya continua essent molt superior al Marroc en termes globals. Forma part de la Unió Europea i de l’OTAN, disposa d’unes forces armades més completes, d’una economia molt més gran i d’una capacitat naval i aèria que Rabat no pot igualar. La despesa militar espanyola arribà als 40.200 milions de dòlars el 2025, segons el SIPRI –Stockholm International Peace Research Institute. Aquesta xifra representa un augment del 50% respecte del 2024 i situa Espanya entre els quinze països que més gasten militarment del món.

Per això, una confrontació militar directa contra Espanya seria extraordinàriament arriscada per al Marroc. Però les relacions entre estats no es decideixen només amb avions, fragates o divisions. La dissuasió és més subtil: consisteix a fer creure a l’altre que determinades accions tindran un preu massa alt. I és precisament aquí on apareix el problema.

El Marroc ha après a moure’s en un terreny que no és ni el de la pau completa ni el del conflicte obert. Una zona grisa on caben el control migratori, les duanes, la cooperació policial, la pesca, el Sàhara i les declaracions sobre Ceuta i Melilla. No cal amenaçar Espanya; de vegades n’hi ha prou de deixar de fer alguna cosa que habitualment es fa. Evidentment, té les espatlles ben cobertes pels EUA.

La crisi de Ceuta del maig del 2021 ho demostrà amb una claredat difícil d’oblidar. En plena tensió diplomàtica per l’hospitalització a Espanya de Brahim Ghali, dirigent del Front Polisario, milers de persones travessaren la frontera mentre el control marroquí es reduïa de manera extraordinària. En poques hores, una crisi diplomàtica es convertí en una crisi fronterera, humanitària i política.

Un any més tard arribà el gran canvi espanyol sobre el Sàhara Occidental. El març del 2022, Sánchez qualificà la proposta marroquina d’autonomia com la base més seriosa, realista i creïble per resoldre el conflicte. Aquell moviment permeté reconstruir la relació amb Rabat, però provocà una greu crisi amb Algèria i significà abandonar l’equilibri que Espanya havia mantingut durant dècades entre els dos grans veïns del Magrib.

Per cert, hem de recordar la visita de Pedro Sánchez, el mes de juliol passat, a Algèria, de la qual no es parla gaire. Però és ben segur que va fer mal de ventre a Rabat i a Mohammed VI.

El president Sánchez, amb un joc de malabarista que li agrada tant, va intentar reconstruir l’equilibri amb Alger sense desfer el que havia pactat amb Rabat. Espanya no retirà el suport al pla d’autonomia marroquí per al Sàhara. Intentava una cosa difícil: mantenir una relació privilegiada amb el Marroc i, simultàniament, recuperar Algèria.

I hi ha arguments poderosos perquè sigui així. Espanya és el principal soci comercial del Marroc i els intercanvis bilaterals superen els 22.500 milions d’euros anuals. Centenars d’empreses espanyoles operen al país. A això s’hi afegeixen la cooperació antiterrorista, la lluita contra el narcotràfic, el control migratori i l’organització conjunta del Mundial de futbol del 2030.

Per tant, seria massa fàcil definir la política de Sánchez com una simple submissió. Per a qualsevol govern espanyol, tenir un Marroc estable i cooperador és una qüestió de seguretat nacional. El problema comença quan cooperació i dependència es confonen.

Aquí apareix una paradoxa. Espanya té molt més poder global que el Marroc, però Rabat té una gran capacitat de provocar problemes immediats. Pot relaxar els controls fronterers, dificultar la cooperació policial o elevar el to sobre Ceuta i Melilla i generar conseqüències polítiques en qüestió d’hores.

Madrid, en canvi, necessita temps. Ha de mobilitzar la Unió Europea, activar la diplomàcia, cercar suports o adoptar mesures econòmiques. Aquesta diferència dona al Marroc un avantatge tàctic, encara que Espanya tengui una superioritat estratègica.

La crisi migratòria de Ceuta del juliol del 2026 ha tornat a posar aquesta realitat damunt la taula. Pedro Sánchez ha afirmat que no hi ha proves concloents que el govern marroquí organitzàs deliberadament aquella entrada massiva. Al mateix temps, s’ha constatat que, durant unes hores decisives, el control de la frontera fou molt inferior a l’habitual. Tot fa pensar que de la missa no en sabem la meitat. Analitzam amb el que ens diuen i amb el que no ens diuen, però que entreveiem o intuïm. La visita del 20 de juliol a Alger ha sortit ben cara a l’Estat i al govern estatal, o no?

Ceuta i Melilla són l’altre gran element d’aquesta equació. El Marroc manté la seva reivindicació històrica. Espanya considera indiscutible la seva sobirania. Una operació militar contra qualsevol de les dues ciutats seria altament improbable perquè provocaria una crisi internacional d’enormes dimensions. Però Rabat no necessita una guerra per mantenir viva la qüestió; pot esperar. Els governs espanyols pensen en legislatures. La monarquia marroquina pot pensar en dècades.

Per això, la vertadera vulnerabilitat espanyola no és avui una invasió de Ceuta o Melilla. És tot allò que pot passar sense arribar a una agressió militar: pressió migratòria, crisis diplomàtiques, disputes comercials, tensions frontereres i reivindicacions territorials. És la zona grisa. I és aquí on es decideix una part important de la relació entre Madrid i Rabat.

Espanya necessita el Marroc. El Marroc també necessita Espanya i Europa. La relació és d’interdependència, però no és completament simètrica. La política intel·ligent probablement no consisteix a cercar una confrontació amb Rabat. Seria irresponsable. Però tampoc no pot consistir a transmetre que qualsevol pressió serà absorbida en silenci.

Els mitjans, les xarxes, les baralles i les amenaces al Congrés són sovint renou i afers circumstancials. Tampoc l’oposició parlamentària no ha sabut convertir aquesta qüestió en un debat d’Estat. Massa vegades, els interessos electorals i la lluita pel poder han passat per davant d’una reflexió seriosa sobre la política exterior d’Espanya.

Ja per concloure, la pregunta de fons és si el Marroc encara creu que pressionar Espanya té un preu alt o si pensa que li surt barat.

No oblideu la frase de Manuel Vicent a El País, el 9 de juliol del 2023, referint-se a Pedro Sánchez: “… Volvió a la sede caracoleando sobre una jaca torda para tomar el mando".