La fúria de la felicitat
Després de deixar-nos Breaking Bad (un cim de la televisió) i la seva preqüela Better Call Saul, Vince Gilligan torna als territoris àrids i fronterers d’Albuquerque amb Pluribus, una distopia sobre la felicitat uniforme.
La protagonista, Carol Sturka (Rhea Sheehorn), és una escriptora de novel·les romàntiques, cínica i cabrejada, que desperta en un món sense conflicte després que un misteriós virus hagi convertit gairebé tota la humanitat en una colònia interconnectada d’optimisme absolut. Ella, immune al fenomen, ferida i carregada de sarcasme i desconfiança envers aquesta harmonia artificial, lluita per revertir tanta simplificació emocional. A partir d’aquí, seria injust desvetllar més aspectes de la trama als possibles espectadors.
Carol no és una heroïna en el sentit tradicional, sinó humana i visceral; una senyora de 50 anys plena d’ira davant tants somriures plàstics i una uniformitat que emergeix com una al·legoria de les xarxes socials i els algoritmes. La idea de colònia com a ment única que explora Gilligan es pot llegir com la pressió constant de ser feliços i de restar connectats, alineats amb un consens optimista.
El problema de Pluribus pot ser, d’una banda, ser a una plataforma minoritària com Apple TV, especialitzada en sèries de mal rotllo i visualment excelses; i, de l’altra, arribar després d’altres distopies també excel·lents, com The Leftovers (més existencialista i inesborrable) i Severance, més centrada en l’alienació laboral.
La crítica de Pluribus no va només contra la tecnologia o la intel·ligència artificial, sinó contra la inclinació tan contemporània a oblidar que la tristesa, la contradicció i la fúria també formen part de l’experiència humana i que un món que aplaudeix la felicitat sense filtres, on qualsevol pot tenir el que vol, és, en realitat, un lloc monstruós. Aquí és on Vince Gilligan troba la seva força, la seva estranya bellesa (quins plans, quina direcció) i el seu lloc en un paisatge televisiu que lluita per no acabar com el món de Pluribus.
Mentre existeixin propostes com The Leftovers, Severance o Pluribus, estam salvats. Només faltaria que Gilligan fos capaç de crear un forat temporal per ressuscitar-nos Walter White i Jesse Pinkman en aquesta nova Albuquerque. I si no, sempre podrà continuar veient Las chicas de oro al sofà, que tampoc no és mal pla per a un món que s’enfonsa.