Fugida de Barcelona

Vaig marxar de Barcelona a quarts de quatre de la tarda amb la intenció a) d’estalviar-me el col·lapse del segle de la revetlla de Sant Joan i b) d'explicar l’espectacular fugida en una crònica dramàtica, on jo feia una hàbil selecció de les rutes on gairebé mai no hi ha embús, d’aquelles que els barcelonins no expliquem a ningú, igual com els boletaires no ens expliquen el racons on sempre troben premi (els asseguro que en sé alguna i que ahir va funcionar).

En la crònica que m’imaginava, jo conduïa l’últim cotxe que podia encadenar semàfors en verd i, a mesura que passava, anava deixant darrere meu cruïlles que anaven quedant bloquejades amb conductors discutint, urbans multant i les tauletes de càmping dels que es disposaven a passar la nit de Sant Joan en companyia d’altres embussats.

A l’hora de la veritat els diré que només vaig veure bloquejada una sola cruïlla, a la Gran Via, i que la Meridiana reformada i vegetalitzada té un aspecte magnífic, res a veure amb aquella autopista urbana de dècades pretèrites en què els vianants havien de travessar per ponts i que els conductors es feien tota sencera amb quarta. 

No van tenir tanta sort els que van marxar només just una hora després, a quarts de cinc, amb el carrer València convertit en la ratera habitual i amb totes les vies de l’àrea metropolitana atapeïdes de cotxes com si la benzina la regalessin. Ni els que a quarts de vuit llepaven a l’AP7 entre Mollet, Montmeló i la Roca del Vallès en direcció a Girona. O sigui que el truc, en l’era de la conducció assistida per navegadors via satèl·lit, continua sent sortir més d’hora que la majoria, que com la mateixa l’expressió indica, només es pot permetre una minoria.