Fracassar millor contra la pressió d’haver de tenir èxit

PalmaHauríem de “fracassar millor”, ens aconsella Beckett. Jorge Riechmann va convertir el consell en el títol d’un llibre preciós. En aquesta estela, fa molt poc, ha arribat a les llibreries Gran manual del fracaso, de Juanpe Sánchez López. El començament em colpeja com una pedrada des de la infantesa: ens conta que de petitó fou un nin gras i gai, per això sentia que no podia fallar en res més. I com si dibuixassin el mapa de la mateixa experiència, Sara Torres comença Lo que hay així: “Soc una nina que recollia flors i tornava a casa amb el vestit sense cap plec i la diadema ben col·locada. Mai vaig pujar als arbres, no vaig jugar amb pilotes”.

Existeix una vara de mesurar, recte, silenciosa, persistent; que moltes duem ben a prop de la consciència. La paraula justa, el gest mesurat, la rialla suau, el menjar sa, l’esport per força, la cotilla imbatible que ens ha de salvar del fracàs. Volem salvar-nos perquè vivim el fracàs com una sensació de pèrdua, de no ser a bastament, de no poder ser millors del que som. De no ser on voldríem en aquest moment precís de la vida, de no haver complert les fites que ens havíem marcat fa estona. De tenir un cos vulnerable, d’haver-nos empassat la metzina tot i que sabíem que no era amor.

A la nostra societat, neoliberal, s’imposa una dialèctica perversa d’èxit-fracàs. Com si el fracàs fos el batiport de l’èxit, un estadi de l’aprenentatge, que sempre ha de tenir la mirada posada en l’èxit. Ens diuen que aprenem del fracàs, però el que aprenem no és a no equivocar-nos, sinó a equivocar-nos millor. Juanpe revolta la dualitat èxit-fracàs, es nega a entendre la vida com si fos la fletxa que cerca, unívoca, el centre de la diana final. S’estima més ser la rialla dels amics que prenen alguna cosa, sense prestar gaire atenció a la fletxa, sense tenir en compte les puntuacions del joc.

Vivim un present apocalíptic: la mort de la poesia, del jo, de l’autor, dels llibres; el final de l’amor, de la història, de totes les coses (menys del capitalisme, que quedarà fins al final, a contemplar la desfeta). La crònica d’una mort anunciada, la sensació de fracàs col·lectiu i singular, segresta la nostra capacitat d’acció. El cinisme cobreix qualsevol resistència possible. Les narratives predissenyades ens empenyen a participar d’una cursa de la qual fa estona que som els perdedors.

Ideals socials

Sabem, gràcies als feminismes, gràcies a les apostes ètiques dels moviments queers i antiracistes, que l’èxit que perseguim va unit al compliment d’uns ideals socials que no són originals ni innocents. Tenir èxit, ens diu la veueta neoliberal, és reproduir els rols que mantenen el sistema capitalista: treball (i productivitat), casa (i família), parella (i monogàmia). Des d’aquí, controlen les nostres expectatives i cartografien la vida, ens estructuren els ritmes de la felicitat.

El Gran manual del fracaso ens convida a fugir de la presó de les expectatives, no per esdevenir narcisos d’ànima lliure, sinó per lligar-nos a la vida sense cuirassa ni espasa. Tothora som a temps de desfer allò que ja no ens val, que ens fa mal; a temps de qüestionar-nos si no volem allò que hauríem de voler.

A la pàgina que obri La seducción, de Sara Torres, hi trobem: “Per a mi, la història del desig és fonamentalment la història del fracàs, tot allò que he volgut i no ha pogut ser, totes les vegades que he tremolat en la distància entre jo mateixa i allò que volia”. Per ventura es tracta d’això, de rompre la vara, de deixar de mesurar-nos, de fer lloc al tremolor. El grup Mishima ens ho promet amb aquella cançó, “tornaràs a tremolar”, podríem afegir, si no fos per demés, “fracassar és sinònim de viure”.

En llegir aquest llibre, recordam que no estam en una cursa individual, ni tan sols quan la por ens posa a prova. Existim perquè una xarxa de mans ens treu, contínuament, d’alta mar. Enfront de la dialèctica dominant d’èxit-fracàs, just a l’altra riba, ens hi espera l’amistat. Els instants que compartim perquè sí, en un castell llunyà, enllà de cronos, enllà del tic-tac de la maquinària. Les amigues, els amics, amors de l’ànima, fan el miracle, foraden la cursa invivible i frenètica, per deixar entrar l’alegria. Per assegurar-nos que ens han vist les ombres i les clarors, i ens estimen talment així.

Ens miren als ulls i ens prometen: tenim temps, darling.