Què feim amb els CD?

He viscut ja a bastament per haver conegut diversos formats i dispositius amb els quals escoltar música, veure pel·lícules o fotografies. Vaig tenir un walkman de nin, després un discman i un iPod. Vaig comprar vinils abans de l’adolescència, gravar cançons en cassettes i començar a comprar CD quan encara no tenia on reproduir-los. En acabar la universitat, vaig enviar amb avió a ca meva tots els meus estris, però em vaig negar a arriscar-me a la pèrdua de la meva possessió més preuada: la meva col·lecció de compact discs que vaig transportar amb cotxe per irritar el meu pare, que no entenia que ocupàs els seients posteriors amb caixes plenes de música. Avui acumulen pols a la casa familiar. No me’ls vaig emportar quan em vaig independitzar. M’ho arriben a dir i no ho hauria cregut.

Conserv el vídeo VHS (i les corresponents cintes) esperant el dia en què em vingui de gust digitalitzar el que sigui que ara mateix consider important com per ocupar un espai valuós. No tenc cap dels treballs de la facultat perquè els vaig guardar en disquets, un altre format obsolet. No crec que pogués recordar ni com usar la càmera de fotos analògica (que guard en algun armari) i em debat sobre si desfer-me o no de la col·lecció de DVD originals. Els pirates, on havia gravat sèries descarregades en la darrera edat d’or de la televisió, ja van acabar al contenidor. I, per cert, no es poden reciclar. Amb els llibres (malgrat el format electrònic, que combín amb el físic) no hi ha, de moment, discussió. Estan indultats. Una cosa és no aprofundir en la síndrome de l’acumulador i, una altra molt diferent, exercir de monjo zen en un pis espartà. Els llibres es queden. Sempre.

Els avanços tecnològics i els canvis de format han democratitzat el consum cultural, l’han fet increïblement accessible, però també han creat una pèrdua de valor d’aquests productes. Caduquen igual que el peix fresc. Són sepultats per nous llançaments i ens aboquen a una ansietat davant l’oferta; a una bulímia cultural que ens impedeix gaudir o assaborir un disc o un llibre perquè no paren de bombardejar-nos amb altres de nous. I no parlem de les fotos i de la paradoxa que serem la generació que més imatges hagi generat i menys en conservi perquè, com els CD o els disquets, acabaran perdudes en el regne del menjar ràpid de la cultura en el qual vivim a correcuita.