Farmaciola cel·lular
En pocs anys, les teràpies CAR-T han passat de promesa espectacular a eina clínica real –encara que no sempre fàcil d’aplicar. Parlem de CAR-T per referir-nos a un tipus d’immunoteràpia en què es modifiquen genèticament els limfòcits T –un tipus de cèl·lules sanguínies– del mateix pacient perquè expressin un receptor quimèric (CAR) que reconeix una proteïna concreta de les cèl·lules tumorals. Després s’expandeixen al laboratori i es reintrodueixen al pacient perquè reconeguin la diana tumoral i es combati el tumor cancerós. Una mena de ‘farmàcia de cèl·lules vives’.
La primera generació era, en essència, un interruptor: si la cèl·lula detecta l’antigen, s’activa la funció de les CAR-T. El problema és que el cos no és un laboratori net. Els tumors amaguen –o canvien– l’antigen (el senyal) i els teixits sans (no tumorals) poden compartir el mateix senyal que caracteritza el tumor. Avui dia veiem dissenys amb una mica més de lògica complexa a l’hora de reconèixer el tumor i activar la teràpia. Per exemple, l’aplicació de receptors que requereixen dues claus per activar-se (dos ‘senyals’) o que es desactiven si detecten un senyal de teixit normal. D’aquesta manera, es redueixen riscos en escenaris amb teixits complexos, especialment en tumors sòlids.
També han aparegut CAR-T ‘blindades’: cèl·lules capaces de secretar molècules en l’ambient tumoral, normalment immunosupressiu, que les protegeixen del mateix tumor. I, potser el més interessant des del punt de vista clínic, plataformes regulables: en lloc d’un reconeixement directe del tumor, la CAR-T depèn d’un ‘senyal adaptador’ (una molècula pont) que el metge pot dosificar. Així, si el sistema immune s’accelera massa, existeix un sistema de control per regular-lo.
La segona gran revolució és logística. Les CAR-T autòlogues són personalitzades, però bastant cares i lentes, i el temps és clau a l’hora de tractar el càncer. Per això hi ha l’empenta de CAR-T al·logèniques, fabricades a partir de donants. En aquest cas, l’edició genètica –per exemple, la tecnologia CRISPR– és totalment necessària: cal fer invisibles aquestes cèl·lules al sistema immune del pacient receptor i, alhora, fer-les més resistents.
Mentre tot això madura, en paral·lel s’estudien sistemes de manipulació in vivo. És a dir, en lloc de fabricar-les fora del cos del pacient, enviar un vector o nanopartícules perquè la reprogramació tingui lloc dins del pacient. Si això funciona amb seguretat, la teràpia deixaria de semblar una operació artesanal i s’acostaria més a un medicament administrable a escala.
Ara bé, l’aplicació real d’aquests sistemes no recau només en l’àmbit de la biologia i la ciència, sinó també sobre sistemes sanitaris preparats, unitats expertes i circuits clínics ràpids. A Catalunya, per exemple, l’aposta per CAR-T acadèmiques com la del projecte ARI-0001 de l’Hospital Clínic de Barcelona, aprovada amb excepcionalitat per al tractament de pacients amb leucèmia limfoblàstica aguda, mostra que el sector públic pot innovar i, sobretot, democratitzar-ne l’accés. Però també evidencia el repte: fabricar, certificar, distribuir i garantir equitat territorial no és trivial. En teràpies avançades, la ciència pot córrer molt; l’aplicació, sovint, camina.