Estimada Virginia

PalmaFa una setmana que llegesc les Cartes d’amor entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West, en la traducció de Mireia Vidal-Conte. Llegir les cartes i els diaris de les escriptores que admiro sempre m’ha semblat un plaer obscur, passam darrere l’escenari, llegim els papers privats que el temps posa al descobert, penetram en una intimitat que no ens pertany. Com si fóssim les confidents d’un secret antic o les caçadores d’un tresor que no podem abastar amb les dues mans, llegint aquestes cartes d’amor, que intercalen fragments dels diaris de Virginia Woolf, tenim accés a les singularitats d’una de les ments més brillants del segle XX.

Escrigué Virgina Woolf: “Cada llibre que llegeixo em bombolleja al cap com si formés part d’un article que vull escriure”. A vegades llegir es converteix en una invitació a l’escriptura. Record la primera vegada que vaig llegir quelcom de Woolf, eren els anys d’universitat i revoltes (interiors), fou el seu Orlando. Em va semblar un acte de llibertat fonda que ensenyava un camí als cossos inquiets per a poder desafiar les normes. Ara, llegint les cartes, hi trobo una crida a l’amor lliure, però es tracta d’una llibertat que no s’assembla a la nostra. Més enllà del mercadeig dels cossos i dels amors, que es consumeixen i s’apaguen en un instant fugaç, les cartes d’amor que s’escriuen Virginia i Vita són un elogi de la lentitud, una exploració dels vincles d’amor profunds i diversos que desborden la institució del matrimoni i la dinamiten des del centre.

Les esperes llargues entre les trobades, les dificultats a l’hora de veure’s, els viatges, alimenten el seu diàleg amb el món, un diàleg que està escrit en la llengua de les amants. Senten el món i l’interpreten per a l’altra. Ser escriptora, a la manera de Woolf, vol dir estirar dos fils alhora, el de les paraules i el de la vida. Fou una lectora incansable de la vida i dels llibres, volgué explorar les contradiccions i les complexitats de la seva època amb la ploma brillant i esmolada. Les cartes i els fragments dels diaris mostren encara amb més nitidesa que les novel·les la seva capacitat per contemplar la vida, la seva sensibilitat per traduir l’experiència viscuda a la paraula literària.

Actes de llibertat

Hagué de lluitar contra la mirada masclista del seu temps i ho feu creant una veu pròpia al marge de l’Acadèmia. Aquest trencament amb el món acadèmic és lluminós a les pàgines d’Una cambra pròpia. Virginia Woolf desitjava practicar la lectura i l’escriptura com a actes de llibertat i va trobar un camí alternatiu a l’academicisme en endinsar-se pels boscos de l’assaig. Entès a la manera de Montaigne, l’assaig no defuig de la mirada íntima ni del bagatge de lectures personal, però tampoc renuncia al rigor ni a la responsabilitat. Així, rere les petjades de Montaigne, crea una veu pròpia incommensurable. Amb les metàfores i les imatges, Woolf transmet el seu pensament com una destralada que no necessita la cordialitat dels conceptes.

Ara que tornen a engegar-se les trobades de lectura en comú a l’Espirafocs, ressonen intenses i properes aquestes paraules que venen d’enfora, “no em deixeu pas per als que porten perruca i toga. Llegiu-me, llegiu-me vosaltres”. Woolf vindica la importància del common reader, qui llegeix per amor a la lectura, lentament, qui jutja amb eufòria però també amb severitat. Com a lectores comunes participam del debat estètic de la nostra època. El compromís amb el common reader i amb la difusió del coneixement sobre la literatura i la lectura vessa per totes les pàgines de la seva obra.

Virginia Woolf fa una defensa de la lectura i l’escriptura no tan sols com a quefer estètic sinó com a aposta ètica. La seva generació rebé l’impacte de la gran guerra i l’amenaça de la Segona Guerra Mundial. Woolf tenia la convicció que a través de la lectura i l’escriptura podien construir-se els ponts cap a un món millor. “La literatura no està dividida en nacions, allà no hi ha guerres”, la literatura, si hi entram sense por, des de la lectura, des de l’escriptura, sobreviurà a les guerres, ens salvarà de l’abisme.

Aquest escrit voldria ser una carta d’amor a Virginia Woolf, estimada Virginia, el teu pensament ha encès tantes clarors, les teves paraules són la cambra i el far, la nit estrellada i el bosc insondable. No necessites el nostre amor, però ens és inevitable.