Entusiasme en temps de pandèmia
La Remedios Zafra té un assaig magnífic titulat El entusiasmo que ja ha passat a ser el llibre de capçalera d’unes quantes generacions que ens hem trobat atrapades entre la cultura de l’esforç, el possibilisme i els sostres de vidre, entre les samarretes del "Yes you can", el "Si vols pots", i tots els eslògans del capitalisme amb aires new age i els anuncis de cervesa cuquis de cada estiu.
La Zafra defineix l’entusiasme en aquest context com una expectativa que cau sobre nosaltres com una obligació, com aquest plus d’alegria i esforç que hem d’anar posant en tot allò que fem laboralment i que ve a cobrir, de pas, ve a amagar, mancances greus en la retribució en la nostra feina. Una feina que ja és una identitat i no pas un mitjà de vida. Treballar gratis, allò que fem per exemple cada dia a les xarxes socials, i fer-ho de manera entusiasta, feliç d’estar-te construint un futur brillant, una marca lluent i una vida paral·lela on tot va bé. On tot va d’anunci. Like.
La renúncia a l’entusiasme ens retorna a la crua realitat de les nostres vides precaritzades, de treballs mal pagats o pagats en notorietat, en followers o en currículum, en agraïments. Un editor que m’oferia “amor” per compensar un tracte editorial injust. Amor. A mi.
Aquesta renúncia entra en diàleg amb la renúncia a la felicitat de què parla la Sara Ahmed, la felicitat de les vides exitoses en els paràmetres que dicta el sistema. Renunciar a ser estimada, a ser admirada, a tenir seguidors, a la possibilitat de tenir un bon contracte algun dia, una bona beca algun dia…
Dit això: he estat contacte proper d’una persona que ha donat positiu per covid-19. Quan ja hem superat un any i mig des de l’inici de la pandèmia, el circuit de detecció, prevenció i seguiment segueix sent un desastre només pal·liat per l’entusiasme de la gent que hi treballa, que fa malabars com si tot plegat estigués agafant desprevingudes les institucions. Com si fos el primer dia. Com si no hi hagués hagut temps per resoldre la manca de mans i de coordinació, d’establir un circuit efectiu, de donar resposta a la precarització, als horaris impossibles, a les aglomeracions, als serveis d’assistència i a l’espoli de recursos de la sanitat pública.
A juliol del 2021 ens hem vist demanant favors al personal sanitari per testar-nos, i hem vist el personal fent trampes per poder-ho fer perquè uns equips sanitaris saturats no han pogut trucar a la gent i donar-nos cita oficial, i ens han demanat a les persones que avisem nosaltres mateixes la gent que pogués estar contagiada.
I ho hem fet, totes ho hem fet tan bé com que hem pogut. Però la cosa no anava d’això.
De vegades tinc la fantasia que demanem col·lectivament una reparació pel dany que hem viscut. I que hi haurà responsabilitats i que quedarà demostrat que tot això es podia haver evitat. No sé si el primer dia, que possiblement també, però a 9 de juliol del 2021 segur que es podia evitar.
