Ensenyam filosofia (II)

PalmaEm faig meva la màxima primum vivere, deinde philosophari. Sempre he pensat que arribar a la docència des de la universitat sense solució de continuïtat és una mala decisió, perquè impedeix educar-se i cultivar-se, guanyar temps per aprofundir en la pròpia disciplina i ampliar el camp d’estudi cap a tot l’humà, a més d’adquirir una educació humanista que ampliï el bagatge cultural amb la mirada posada en l’educació i amb la voluntat que en un futur se’n puguin aprofitar els alumnes. Per a un filòsof que vulgui ser educador, és important l’experiència d’haver viscut i superat tota mena de dificultats i adquirit aprenentatges que, arribat el moment, podrà compartir a l’aula, i que ben segurament li donaran la tranquil·litat necessària per parlar amb criteri d’una mica de tot, més enllà dels continguts de la pròpia especialitat, i sobretot perquè incorporar-se a l’ofici d’ensenyar a una edat massa primerenca ens aproxima més ràpidament al cansament i l’esgotament físic i mental que avui afecta gran part del col·lectiu docent.

Vivim de la filosofia perquè n’ensenyam, però també estam disposats a aprendre a viure per la filosofia. Tanmateix, a la Grècia clàssica la professionalització del filòsof va ser una font de conflicte permanent entre Sòcrates i els sofistes. Sòcrates forma part d’aquella estranya minoria de filòsofs que renunciaren a cobrar per ensenyar, juntament amb Diògenes i Zenó. Precisament, el filòsof català Ferrater Mora valora els filòsofs que no han estat sempre professors i els atribueix el mèrit d’haver sabut desenvolupar un llenguatge més literari i mantenir les distàncies amb les expressions massa abruptes i tedioses. La veritat és que només li donaria la raó si personalitzàs el seu comentari i el dirigís al petit col·lectiu de filòsofs lligats a l’acadèmia que es resisteixen a abandonar les classes magistrals i que s’han acostumat a escoltar-se a si mateixos i mantenir un fals diàleg amb els alumnes.

Manca de vocació

El problema no és la professionalització de la filosofia, sinó la manca de vocació. Ja a l’època de Nietzsche es produïa la incorporació de professionals que únicament aspiraven a viure de l’educació, sense talent ni inclinació, senzillament per necessitat, i que s’adaptaven bé als alumnes perquè hi compartien gairebé el mateix nivell de coneixements. Nietzsche es dirigeix als filòsofs funcionaris com a “pseudopensadors pagats per l’estat” i planteja que s’hauria d’alliberar la filosofia del domini de l’estat perquè és una aliança que du al sacrifici de la veritat a favor de la utilitat i l’obediència. Nietzsche proposa un sacrifici impensable avui dia: ser filòsof o ensenyar filosofia. I potser acceptaria una solució més conciliadora consistent que els filòsofs vocacionals no renunciassin al salari que els ajuda a viure de l’educació, si al mateix temps assumeixen voluntàriament el deure social de sortir de les aules, abandonar la posició de seguretat i privilegi i agrair ser sostinguts per la comunitat fent demostracions d’amor al coneixement i la veritat. Haurien de crear escoles i comunitats de vida fora de l’acadèmia, participar gratuïtament en xerrades i debats, fer possible que el saber flueixi posant-se a disposició dels mitjans de comunicació i associacions, organitzar clubs de lectura, i formar part d’instituts i universitats populars. Amb aquestes condicions, el programa educatiu nietzschià de fer filosofia al marge de l’estat deixa de ser desitjable i passa a ser el principal incentiu per retornar a la societat la confiança d’haver estat elegits, amb la màxima generositat.

Necessitam filòsofs que vulguin ser professors, que empenyin els seus alumnes fora de l’aula, cap a la vida, nous Epicurs, Sèneques i Cicerons, que vulguin viure com pensen i no pensar com viuen, que vulguin viure amb filosofia, de manera inquieta, inconformista i rebel. Ens agradaria estar acompanyats d’altres educadors que vulguin alliberar-se de convencionalismes i opinions comunes, que entenguin, com fa Nietzsche, que l’autèntic filòsof és capaç d’individualitzar cada jove, de fer-lo sentir únic i insubstituïble. Hem de cercar estímuls per perseverar i no defallir malgrat els obstacles i les traves d’una burocràcia sense límits. Jo he trobat en la innovació un dels meus estímuls personals per combatre preventivament l’apatia, el desgast i la desmotivació que apareixeran inevitablement amb la rutina i els anys d’exercici continuat de professió.

Ensenyam filosofia perquè ens agrada exposar-nos públicament a les crítiques dels alumnes. N’aprenem i, a la vegada, som conscients que tenim un poder que hem de saber gestionar, mesurant el que deim perquè no som simples transmissors de coneixements, sinó, més bé, models de conducta i valors. Educam més en la tolerància o intolerància i altres valors amb els gestos, to de veu, pauses i silencis que amb les paraules. Un dels reptes més difícils que tenim els professors de filosofia és ensenyar a aprovar els exàmens sense perdre de vista que hem de contribuir que els alumnes aprenguin a pensar i viure la filosofia. En aquest punt, el currículum i el currículum ocult es donen la mà.

Quan l’educació esdevé un desert apareix la sortida individual d’educar-se un mateix, sense models a seguir, fent cas a la pròpia consciència. Educar educant-nos. Aquesta hauria de ser la consigna. Educar-se a un mateix vol dir recuperar la voluntat d’aprendre i estar atent al que passa en el món, adquirir cultura general i coneixements, intentar tenir una opinió informada i acostumar-se a discriminar l’essencial del secundari, tenir criteri i opinió privada, essent conscients de les dificultats, que a vegades provenen del mateix currículum de filosofia, de la barrera que aixeca entre la filosofia i la vida i que ens impedeix comprendre el món actual. No ens ajuda haver de parlar d’una metafísica de substàncies i accidents, d’una realitat tan allunyada del món i de la vida.

Una feina més col·lectiva

Ens convé tenir molt present que “allò personal és polític”, com va dir Simone de Beauvoir, i aplicar aquesta sentència pensada per convidar les dones a emancipar-se del domini masculí, en l’àmbit de l’educació, i comprendre que els professors també ens hem d’empoderar i desenvolupar una feina més col·lectiva encaminada a recuperar l’esperança, amb suport mutu i acompanyament emocional, anant a l’encontre dels companys, perquè sovint oblidam que ens necessitam i que els problemes individuals es repeteixen i són comuns. Nietzsche encerta quan diu a Contra l’educació (1872) que una gran part dels professors accepten de bona gana el sistema educatiu sense pensar en les seves conseqüències ni alçar la veu crítica, acontentant-se a adoptar una obediència submisa i resignada a la política educativa, però, de tant en tant, aquest suposat conformisme es veu alterat pels mateixos docents, quan decideixen autoorganitzar-se en assemblees i espais de trobada, reflexió i contestació, com és el cas del que ha tingut lloc a l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca. No només té el mèrit de posar en evidència Nietzsche, sinó que té un efecte més valuós encara, el de despertar sentiments adormits i sentir-se escoltats i acompanyats en la il·lusió de transformar les escoles i instituts en nuclis de lluita contra la barbàrie i la segregació, i transmetre el missatge de resistència i rebel·lia contra qualsevol imposició i adoctrinament.