Ensaïmada costanera
No sé si és una obsessió campanera o una altra cosa, però la presidenta Prohens sempre ha tingut molt present el tema de la costa. Quan només era candidata a la presidència va dir que el litoral balear l'havien protegit durant anys centenars de famílies amb negocis a la costa. Una visió molt particular que, segurament, molta gent no comparteix. En el millor dels casos, podria considerar-se allunyada de l’opinió institucionalitzada per la legislació espanyola. No obstant això, la presidenta continua insistint en el tema i a destacar la bondat de certes ocupacions del domini públic.
La primera apreciació que cal tenir en compte és el que diu la Constitució sobre el tema; a l'article 132 estableix que són béns de domini públic estatal la zona marítimo-terrestre, les platges, el mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental. Es pot estar en desacord i considerar que el titular dels béns de domini públic hauria de ser la Comunitat Autònoma. Però, en aquest cas, la discussió seria sobre una qüestió de sobirania i, àdhuc, d’independència del país i no sobre ocupacions i concessions, cosa que no crec que tingui present la presidenta conservadora.
A l'article 149, el text constitucional també diu que és competència exclusiva de l'Estat la legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, sens perjudici de les facultats de les comunitats autònomes d'establir-hi normes addicionals de protecció. Cal subratllar les paraules addicional i protecció. En el recent traspàs de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, com no podia ser d’altra manera, el Reial decret de cessió de competències preveu únicament l’ordenació i gestió del litoral, no pas la capacitat legislativa.
L'antecedent més proper en matèria de legislació autonòmica sobre el litoral és la llei d'ordenació i gestió integrada del litoral de Galícia que ha estat suspesa pel Tribunal Constitucional a instàncies d’un recurs d’anticonstitucionalitat presentat pel govern espanyol. Tenint en compte tot això, no és desgavellat pensar que el marge legislatiu que tenen les comunitats autònomes en matèria de litoral és més aviat escàs. I, el que puguin tenir, no va en la direcció de perpetuar certes edificacions i enclavaments existents, com sembla ser la intenció de la presidenta de l’Executiu balear.
La Llei de costes de l’any 2013 –la vigent– es va aprovar quan el PP tenia majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Tècnicament és una modificació de la llei de l’any 1988, aprovada sota una majoria absoluta socialista. Podria dir-se que és una reforma conservadora sense interferències d’una llei socialista, en essència. L’argument principal de per què es va emprendre la revisió –segons s'indica al preàmbul del text– era que la llei anterior preveia un “horitzó temporal declinant” que havia donat lloc a una litigiositat crònica. I en no pocs supòsits, ni tan sols s'havia arribat a aplicar, fet que tolerà situacions inacceptables mediambientalment que encara no estaven resoltes. En concret, s’especificava que la modificació es feia per corregir “la impotència de la norma (anterior) per imposar-se sobre realitats socials consolidades”. Recordem, també, que un informe del Parlament Europeu de 20 de febrer de 2009 instava les autoritats espanyoles a la revisió d’algunes afectacions sobre “petites” propietats privades (no n’és el cas de les guinguetes).
La nova llei introduïa un element interessant: diferenciava entre platges urbanes i platges naturals i determinava que aquestes darreres havien de tenir un nivell de protecció alt i restringir-hi les ocupacions. El Trenc, gran part del litoral de Formentera i l’àrea de les Casetes dels Capellans, a Muro –temes conflictius– entrarien de ple en el capítol ‘platges naturals amb un nivell de protecció alt’. És a dir, el marc que prefigura la normativa en general i la distribució competencial entre administracions, a més de limitar la capacitat legislativa autonòmica, només permetria avançar en la línia d’una major protecció i de “desconstrucció” de la costa. Dinamita per a l’ensaïmada legislativa conservadora autòctona.
Per tot el que s’ha dit i filtrat als mitjans de comunicació, el Govern se situaria en una òrbita exterior a aquest marc legislatiu, centrada en el passat i no en la realitat actual i futura. Una òrbita propícia a l’eclipsi, a l’enfosquiment total dels senyals i indicadors que el coneixement expert i la ciència fan arribar a la societat. Una situació d’ignorància especialment greu en una comunitat que l’any 1986 va aprovar la creació de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) i l’any 2007, la constitució del Sistema d'Observació i Predicció Costaner de les Illes Balears (SOCIB), ambdós amb la participació de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIG), a més de l’existència, des de l’any 1906, del Centre Oceanogràfic de les Balears.
Coneixement científic i expert més que suficient per adquirir una visió àmplia de la costa i de l’impacte que tindrà el canvi climàtic. Si no es té compte, si no es planteja avançar-se a l’augment del nivell del mar i altres impactes derivats del canvi climàtic, caldria preguntar-se el perquè de la llei. A qui es pretén burlar amb una nova norma, a les institucions de l’Estat o als afectats per la Llei de costes que se’ls està generant falses expectatives amb promeses impossibles? Derivar l’incompliment futur de les promeses pròpies a tercers?
