Elena Martín entre les ombres
1. Despertar. Em deia Elena Martín, la directora i protagonista de Creatura, en conversa a la Ser, sota l’empara de l’Anna Puigboltas, que fer de director i actor a la vegada, com fa ella, no és fàcil de manejar, però que ella s’hi troba bé perquè pot estar “absolutament present” a l’escena, viure el rodatge a la bombolla.
Va ser la condició de nena tímida –qui ho diria ara?– el que la va dur a classes de teatre als tretze anys. Genial intuïció dels seus pares, com s'ha vist després. I així va entrar de ple en el món del cinema, on ha obert espais sovint oblidats. Per exemple, el paper de la infància en el desenvolupament de la sexualitat i el desig de les persones. Poca consciència hi ha en les famílies que tot plegat comença a despertar-se entre els 3 i 6 anys. La ignorància i la por habiten la gestió d’aquestes fases de la vida, plenes de tabús i, per tant, via oberta a les perversions. “El patriarcat elimina la sensualitat”, diu Martín. Plaer i desig són tabús en l’educació durant molts anys. I no tothom serà capaç d’elaborar-ho, de no arrossegar més inseguretats del compte. “No només ens neguitejava enamorar-nos del nostre pare sinó que teníem por de ser correspostes, por que la gent pensés que érem parella”. Em costa entendre per què Martín diu que “L’obsessió amorosa de les dones és un tema molt polític”. Però l’argument és consistent: “Estem educades per a la dependència amorosa i sembla una ficció que ens en puguem desprendre”.
Amb dues pel·lícules com a directora, un bon grapat d'interpretacions com a actriu i un parell de premis Gaudí amb 32 anys, Elena Martín ha arribat molt de pressa. I Creatura aporta sentit en un moment en què Clara Serra ha posat sobre la taula el debat sobre consentiment i desig, en l’afany que la simplificació reguladora no acabi reforçant les lògiques de submissió i dependència. La temptació de trobar sortides simples als problemes complexos és destructiva. Ens posa en el camí de les màquines: acumulen informació, però no tenen ni raó, ni passió ni desig, que són els eixos de la condició humana. I Elena Martín ha construït un relat sobre la infància i la construcció de la identitat sexual que treu foscor a la realitat.
2. Futur pròxim. Sempre costa sargir les lectures de cap de setmana, fruit sovint de picar una mica d’aquí i d’allà. La ressaca de l’impacte de Creatura m’ha acompanyat pel recorregut. “El més difícil d’inventar –diu el cineasta francès Bertrand Bonnello– és un futur relativament pròxim”. I probablement per això ens passem tant de temps donant voltes a les grans promeses, sense que mai s’arribi a concretar-les. La política en part viu d’això i, generalment, qui accelera s’estimba. Mirar el futur pròxim ara mateix té un nom, intel·ligència artificial, el darrer mite del depassament de l’espècie humana. El neurobiòleg Rafael Yuste, que és dels que no volen caminar a cegues, empesos com estem pel simplisme de la fascinació tecnològica, ens adverteix: “Tenim una responsabilitat històrica. Estem en un moment en què podem decidir quin tipus d’humanitat volem”. I afegeix: “La tecnologia estendrà els nostres pensaments i personalitat més enllà de la nostra voluntat”.
La inquietud de l’artista i la preocupació del científic es troben: on anem? Som actors en aquesta ruta? ¿O simplement entrem en una fase de mutació de conseqüències imprevisibles? ¿Té a veure amb aquest trànsit cap a un futur inquietant, el desplegament bèl·lic al qual estem assistint? ¿Hem de creure, amb Yannick Haenel, que, com els personatges de Marguerite Duras, estem condemnats a la solitud, “aquesta transparència que es confon en l’oblit”? Estem en un moment de manifest desconcert. Uns hi veuen actors totpoderosos de dimensió universal que van a la seva. I que, amb control de l’espai de comunicació, ens van rodejant. El fet és que assistim a les més sàdiques agressions nihilistes –de negació de la noció de límits–, amb un retorn de les guerres al primer pla. Quan el mal és el que funda, alguna cosa va malament. I el mal, en la seva expressió màxima, en qualsevol àmbit (del públic al privat), és l’abús de poder. Per això és confortant el viatge al més profund de la condició humana que fa Elena Martín, amb tanta naturalitat com emoció.
