El mur econòmic que expulsa els partits petits de les eleccions

Queda just un any per encetar la campanya electoral balear del 2027. Les direccions dels partits amb representació parlamentària fa temps que es preparen. Ja tenen decidits els caps de llista —si bé se’n guarden de dir-ho perquè se suposa que depenen dels processos interns de selecció o elecció— i van posant a punt el necessari per fer front al procés. Que els costarà molts de doblers.

No és problema, per a ells, perquè disposen de prou recursos. Durant quatre anys la caixa de cadascun s’ha nodrit amb l’impost polític —les aportacions dels càrrecs públics— i en especial amb les subvencions que l’Administració —el Govern, a les autonòmiques illenques— atorga als partits que obtenen representació.

En un context en el qual el cost de les campanyes és cada vegada més alt, haver quedat fora del Parlament resulta ser un llast terriblement pesat. És el que arrosseguen tant El Pi-Som com Unió Mallorquina.

No se’n sol parlar gaire en públic, però anar a urnes és progressivament més car —la darrera campanya sempre ho és prou més que l’anterior i bastant manco que la següent— i això, a la pràctica, significa que les forces extraparlamentàries tenen creixents dificultats per deixar de ser-ho.

En el temps de la ingenuïtat ens fèiem creus del que vèiem a les pel·lícules dels Estats Units, on les eleccions depenien dels doblers i inevitablement hi apareixia la corrupció. Ha plogut molt d’ençà que a Espanya, en general, i a la nostra regió, en particular, ens agermanàrem amb el far mundial de la llibertat. Almanco en això.

A mem: no ha existit mai —des de 1977— cap ocasió en què fos barat muntar una campanya amb les garanties mínimes. Però en la nostra prehistòria electoral democràtica, la qual podríem anomenar la dels temps romàntics —és ver, existiren—, era possible que un grapat d’amics fessin un crèdit mancomunat davant Sa Nostra per finançar la formació recent creada per anar a urnes. O que a tots els partits existís un personatge tipus MacGyver —per si hi hagués un lector no boomer, Google— que s’inventava de tot i molt per poder estalviar. A principis dels anys 80 es va fer famós el del PSM, el genial Jaume Moncadas, gràcies —entre d’altres invents seus— a l’adaptació que va fer dels politxons —originalment, les estaques que es posen a les vinyes per mantenir-les dretes—, tot afegint al pal una planxa de conglomerat on s’aferrava el cartell electoral. Els voluntaris clavaven l’enginy a les jardineres públiques i el partit s’estalviava les caríssimes tanques de les empreses de publicitat. Aquella obra d’art es troba avui al MOMA; i si no hi és, hi hauria de ser.

Ara, res de tot això és factible de fer. Les campanyes estan en mans de gabinets de suposats experts que cobren una doblerada, el cost de cada iniciativa publicitària és enorme i la despesa general és tan important i creixent elecció rere elecció que els partits sense representació tenen molt més complicat que abans superar l’entrebanc econòmic per tenir esperances d’entrar al Parlament. Tret que, per descomptat, siguin delegacions illenques de marques nacionals —com són Vox i Podem, o abans Ciutadans...—, perquè, en aquest cas, és cada central de Madrid que ho paga tot a la respectiva secció regional.

Dona fe de l’augment de la despesa electoral la quantitat de subvencions que l’Administració atorga als partits que han assolit representació segons el que declaren haver gastat. A les autonòmiques illenques, entre 2003 i 2023 la xifra va passar de 850.000 euros a 2.800.000 —en nombres rodons—, un increment del 230%. És ver que en la darrera ocasió es pagaren els costos no només de la campanya, sinó des de la convocatòria, però, així i tot, es fa palesa l’escalada.

El darrer cas local de partit que del no-res va entrar al Parlament va ser el PI, el 2015. Si ens hem de creure el que va dir, es finançà només amb aportacions particulars i el que rebé de subvenció pública, 160.700 euros, eixugà tota la despesa feta. Existeixen els miracles.

Vuit anys després les coses se li torçaren. Quedà fora del Parlament. Digué que el fracàs li havia costat 353.038 euros i en rebé de subvenció —per haver tingut escons al Consell de Mallorca, que, si no, hagués quedat sense un cèntim— 136.284. Són doblers, però en política no gaire. De fet, els insularistes hagueren de tancar la seu central que tenien a Palma, perquè no pogueren continuar fent front a les despeses de lloguer i funcionament.

Un dels caps de la nova El Pi-Som em deia el desembre que l’objectiu per al 2027 era recaptar un milió, perquè, si no, no podrien anar a les urnes amb garanties. És de suposar que juguin a la loteria. Els d’Unió Mallorquina encara són més pobres.

En resum, com que cap dels dos regional-insularistes creu en allò de compartir despeses i sumar esforços, ni l’un ni l’altre ho tindrà ni barat ni fàcil l’any que ve.