Un cop més, la passada campanya electoral i la que està ara mateix en curs han desvirtuat, si no han fet desaparèixer de l’escenari polític, els conceptes clàssics d’esquerra i dreta, sobretot aquest segon. Ningú és de dretes i manco encara d’extrema dreta. Recordem com s’ho varen agafar de malament els de Vox quan Pablo Casado, finalment, els va qualificar d’aquesta manera. Podemos i Ciudadanos han dit en més d’una ocasió que no eren ni de dretes ni d’esquerres. El PSOE s’amaga manco, encara que s’afanya a afegir la paraula “centre” a continuació. Per suposat, hi ha altres partits als qui no els fa nosa l’etiqueta, com és el cas d’Esquerra Republicana.
Això vol dir que els conceptes de dreta i esquerra s’han convertit en obsolets, que ja no tenen una utilitat política en el segle XXI? La meva resposta, com ja va fer en el seu moment Norberto Bobbio, és que no només són operatius en l’actualitat sinó totalment necessaris. Fins i tot es podria dir que aquells que defensen el contrari realment els volen amagar, la qual cosa no és un bon començament per parlar de política.
Bàsicament, seguint el pensador italià, la dreta seria aquella concepció política que fa de la llibertat, especialment de les llibertats individuals, el seu eix ideològic. Per la seva part, l’esquerra dona prioritat a l’eliminació de les desigualtats socials. En principi, cap dels dos models tenen per què ser dolents en si mateixos. Diria que són desitjables per a tota societat. Qui no vol que es respectin les seves llibertats alhora que s’elimina la pobresa? És més, són dues visions, més que oposades, complementàries. De tal manera que si bé no es pot ser d’esquerres i de dretes a la vegada, tant un com altre posicionament han de coexistir per força en tot sistema polític demoliberal.
Ara bé, també és cert que ambdós conceptes s’han acabat de modelar gràcies a una determinada experiència històrica. Així, l’Esquerra ha necessitat, primer, eliminar les desigualtats legals i el poder arbitrari de la monarquia absolutista, i, després, ha intentat fer minvar les desigualtats socials existents. Paradoxalment, per aconseguir-ho necessita enfortir l’aparell estatal, com ja defensaren els jacobins francesos a finals del XVIII. D’aquí ve la identificació de l’esquerra amb un Estat fort, capaç d’incidir en l’estructura social i de traspassar riquesa dels més rics als més pobres, un dels elements clau de la fiscalitat de l’Estat del benestar. No és estrany que aquesta concepció sigui qualificada de progressista, ja que miraria més cap al futur que no al present o al passat. Això vol dir que no s’identificaria, sinó que més aviat rebutjaria, les formes tradicionals de domini i poder preexistents, com puguin ser la monarquia, l’Església o l’excessiva concentració de la terra i el capital. En els darrers temps, l’esquerra ha inclòs dins els seus pressupòsits igualitaristes l’eliminació de les diferències de raça i gènere.
Curiosament, la recerca de la llibertat per part de la dreta també l’ha impulsada a tenir un Estat potent, però per mantenir l’ordre social; no per canviar-lo, especialment des que s’ha aconseguit la igualació legal de tots els homes. El famós Estat de mínims del liberalisme és més aviat una entelèquia que no una realitat. Per això mateix la dreta s’ha identificat amb el conservadorisme, preocupat per mantenir viu un passat que ha conformat el present. És a dir, la llibertat de la dreta va unida a la inviolabilitat de la propietat i a una estructura social preexistent que la política no pot canviar (aquí l’Estat sí que ha de ser mínim). Es podria dir que la igualtat només és de sortida però no d’arribada, ja que la desigualtat a tots els nivells i, fins i tot, la jerarquia, és consubstancial a tota formació social, fins i tot un estat natural dels individus i de les coses. Paral·lelament, l’existència d’institucions que puguin fer de contrapès a l’Estat no només és desitjada sinó potenciada, d’aquí ve la vinculació de la dreta amb la família, l’Església o el món empresarial per afavorir la llibertat individual.
Vist així, és evident que ambdues concepcions són útils i necessàries per clarificar el panorama polític actual, on poden coexistir, encara que no eliminar-se mútuament. En cas de fer-ho significaria l’assoliment d’un govern autoritari no democràtic, objectiu de l’extrema esquerra o de l’extrema dreta. Aquestes difereixen de la dreta i esquerra clàssica, en la maximització dels seus objectius, en la manera com pretenen accedir al poder i en la conversió dels rivals en enemics a batre. Però alhora aquests extrems també han influït en la història política de cada país. És evident que l’esquerra a Polònia estarà marcada per més de quaranta anys de domini de l’extrema esquerra i la dreta a Espanya pel llarg període de govern de l’extrema dreta, entre el 1936 i el 1975. Separar-se dels seus extrems i d’una determinada experiència històrica, per tant, és essencial per no ser qualificat d’extremista, cosa que no vol fer Vox. Si això resulta evident, no s’entén que el Partit Popular i Ciutadans no s’acabin de separar ni d’aquesta formació ni del franquisme. Si ho fessin, segurament no tindrien cap problema a qualificar-se de dretes, una forma políticament tan legítima com ser d’esquerres, encara que no sigui el mateix.
