Passada la pandèmia, amb les mascaretes, i el Nadal sense regalar petons, reclamo i exigeixo el retorn dels encostipats. Reclamo el dret a estar malalt, però malalt benigne. Reclamo el dret a mig pensar, al llit estant, que que bé que estem quan tenim l’energia normal, per córrer, pujar escales, morir-se de riure.
Reclamo el dret a dir que estàs no prou malament però no prou bé, reclamo el dret a tenir algú que et pugui dir, si més no, que et farà un caldo, que has de descansar. Reclamo els consells inútils: “Abriga’t, fes llit, ceba, llimona”. Reclamo una grip d’estómac, el millor detox abans o després de festes. Reclamo poder quedar-se a casa i que no passi res. Cap culpa, cap patiment per si no se’t creuen. Despertar en els altres el desig de ser encomanat, per poder fer llit o fer sofà, com el gat, com tu, anar tossint i anar-se mocant. Un dia de malalt, amb arròs de malalt, capses de medicaments a la tauleta, al final avorriment, perquè els ulls pesen massa per poder llegir. Reclamo el dret dels nens a quedar-se al llit, però que, sisplau, el llit sigui el propi i hi hagi un pare o una mare o una iaia o un avi fent vida quotidiana allà, en aquella casa. Que puguin sentir la remor somorta de la tele al menjador, i el tràfec del dia a dia, tan aliè des de l’encostipat. La vida que continua sense tu. Saber que tot el que era urgent s’esperarà. Que algú vingui i et tapi i et tasti el front i digui que tens febrícula. Sentir els anuncis de menjar i pensar que vomitaràs.
Reclamo una parcel·la de vida ideal. El dret a l’encostipat, així, com aquest que jo tinc ara. Sentir-se no prou malalt per no gaudir, ni prou sa per anar a treballar. Pijama, mitjons, crocs, el verb acotxar. Reclamo desesperadament el dret al petó al front. I no demano tant.
