26/03/2021

Diversitats

4 min

La lectura del llibret recent Els colors de la neu, dels lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent, m’ha coincidit en el temps amb un parell de capítols de l’extraordinària sèrie documental Our planet, del britànic David Attenborough. Hi he trobat més punts de semblança dels que d’entrada diríeu que tenen, i miraré d’explicar-ho.

Fa molts d’anys que David Attenborough és un dels més prestigiosos realitzadors de documentals de naturalesa del món. Ningú no li deu negar el prestigi però alguna vegada havia estat acusat de fer el que podríem anomenar naturalisme escapista: filmar i mostrar la bellesa del món com si cap amenaça la posàs en perill. Amb Our planet, carregada de tocs d’atenció sobre la destrucció d’ecosistemes i el retrocés de la biodiversitat, la crítica no és possible. Amb tot, Attenborough és fidel a la seva trajectòria, i la seva advertència sobre el perill que corre la casa comuna es fonamenta en l’exhibició de la seva bellesa exuberant. Saviesa, sentit artístic i mitjans tècnics de primera categoria es posen al servei d’aquest missatge: tot això, des dels insectes més minúsculs d’una selva tropical fins a les criatures fantasmagòriques dels fons abissals, està en perill si no hi fem res. L’amenaça és global i innegable, però el món encara és bell i hi ha exemples esperançadors. Our planet és un manifest que apel·la, com a mecanisme de sensibilització, a la sensació de meravella que desperten en nosaltres els boscos, els oceans, els deserts, els rius, les selves i totes les criatures que hi habiten. Si tot això es perd, el món, al marge de fer-se més perillós, es farà més pobre i més lleig. 

Els colors de la neu, que porta el subtítol Les llengües, les persones i el món, també pot ser vist com una celebració de la diversitat lingüística com a manifestació de la bellesa del món. Els que coneixen les trajectòries dels autors saben que el llibre vol advertir de les amenaces que assetgen la major part de les llengües del món. El missatge es fa explícit al darrer capítol, amb la referència, per exemple, a la predicció del lingüista Michael Krauss, que va afirmar que, en el transcurs del segle XXI, desapareixerien totes les llengües que tenen menys d’un milió d’habitants. Comelles i Junyent ho matisen, perquè el futur de les llengües no depèn només del nombre de parlants, però també conclouen que el 90-95% de les llengües actuals estan amenaçades.

Abans d’arribar fins aquí, ens han portat a fer un viatge per la diversitat lingüística del món, en què les característiques de les llengües més diverses se’ns apareixien amb la llum de prodigi de les criatures irrepetibles. Deixau-me que us en posi tres exemples. Primer, el del sistema de pronoms personals del maori, que no només distingeix entre singular, dual i plural (segons si es refereix a una persona, a dues o a més de dues), sinó que, per a les formes de primera persona dual i plural, té pronoms inclusius i exclusius: és a dir, hi ha un pronom dual per a “tu i jo” i un altre per a “jo i un altre” (que no ets tu), i hi ha un pronom per al nosaltres en què tu hi ets i un pronom per al nosaltres en què tu no hi ets. Segon exemple, les llengües que contenen “parles d’evitació”, això és, variants lingüístiques especials que s’han d’usar per parlar amb segons quines persones o davant elles. En tenim una mostra al kambaata, llengua cuixítica d’Etiòpia, en la qual les dones casades no poden fer servir una sèrie de mots si parlen en presència de sogres i cunyats: si el terme comú per dir llet és azú-ta, en la parla d’evitació és shiishú, i així amb una quarantena llarga de paraules. I tercer, el cas dels adverbis de lloc del malgaix, llengua parlada a Madagascar. Allà on nosaltres tenim bàsicament dos adverbis (aquí i allà) i en castellà tres (aquí, ahí i allá), ells en tenen catorze: set graus de distància (com si diguéssim, aquí, molt a prop, a prop, etc.), multiplicats per dos perquè cada grau de distància té un adverbi diferent en funció de si parlam d’un espai que queda a la vista o fora de la vista. Perdonau si m’he allargat amb els exemples. M’he deixat dur per l’entusiasme, però és d’això que parlava. La lectura del llibre et convenç que la pèrdua d’una llengua és una catàstrofe perquè priva una comunitat de parlants d’un element d’identitat bàsic, però també que cada mort d’un idioma fa el món, com dèiem fa no res, més pobre i més lleig.

No fa gaire algú va piular a les xarxes que un món on només es parlàs una llengua seria un món més feliç i més culte. Potser deia dues llengües, no em molestaré a anar-ho a cercar. Sí que deia això del món “més culte”. Això és una mostra de cretinisme extrem,  però fins a arribar-hi hi ha una llarga gradació de formes del menyspreu i el desinterès. Defensar totes les diversitats és més urgent que mai.

Acabaré amb una nota a peu de plana per al llibre de Pere Comellas i Carme Junyent, ja que parlam alhora de la riquesa dels éssers vius i de les llengües. A la pàgina 86 es llegeix, parlant de categories de substantius, que “és clar que un pop no és cap animal de companyia”. Els recoman veure el documental de Netflix El que el pop em va ensenyar, i veuran que algunes afirmacions d’aparença incontrovertible es poden qüestionar.

Miquel Àngel Llauger és professor i escriptor

stats