La demanda

I ara, de sobte, eleccions a Espanya. Sembla que haurem d’anar a votar a finals de novembre, i tot perquè el govern de Madrid s’ha posat les piles tard i malament amb el tema de l’habitatge, mostrant a l’electorat, però, que potser hi havia una mica de voluntat política al mateix temps que ara es pot culpar la dreta (sobretot la catalana) del fracàs d’unes mesures dubtoses que poden no funcionar en absolut. 

Perquè el problema de l’habitatge és més cultural que econòmic en una societat que s’ha acostumat generacionalment a tenir casa seva en propietat i ja per sempre, revalorant-se com una herència enverinada. Ara vivim en aquesta societat emmetzinada pertot, i on tot fa aigües, sobretot quan plou més del compte per culpa del clima embogit. El socialisme espanyol farà campanya amb el vell adagi antifeixista, i voldrà disfressar la nova dreta nacionalpopulista amb tots els atributs que ara podrien fer més por que mai: l’especulació, la violència masclista, la passivitat davant del canvi climàtic, etc. Per un catalanista, tot està perdut. 

El PSOE és tan responsable, o fins i tot més responsable que la dreta del país en què vivim. Ha governat més anys i ha pogut fer les coses que sabem que s’han de fer, però que no vol fer per interessos i lligams, covardies i corrupcions, com les que han portat fins i tot ministres de l’actual govern a la presó. 

Però vindrà la dreta i tot serà pitjor, ens diuen, perquè encara que sigui difícil podem concebre un país encara més desastrós i governat per ninots més buits i enredaires. Pedro Sánchez ha demostrat ser un surfista fenomenal, res més. Algú que ha sabut conduir el vaixell mentre tota la tripulació s’ofegava o matava o s’havia de conformar a sobreviure a l’exili. Ha triomfat a costa del fracàs de tothom. Ara tornaran els catalans exiliats pel procés i el cacau encara es farà més interessant: aquests van ser els primers a transformar la política en un permanent exercici d’il·lusionisme, en un infinit joc de mans i mentides, que sempre confia que qualsevol nit pot sortir el sol i llavors ja farem “el que s’hagi de fer”. Això s’ha batejat com a ‘processisme’, i potser ha estat la gran lliçó que el catalanisme ha donat als espanyols, també com a recepta de triomf: la política ha de ser sobretot un malabarisme, o un entreteniment més en la societat de l’espectacle, un xou que embolica els votants perquè els converteix en personatges d’un drama que no va enlloc perquè més que un projecte col·lectiu és un guinyol, una farsa i una sublimació de la impotència. 

El problema és que el poder ja no pot, i que votem uns personatges que ens fan creure que poden millorar alguna cosa, quan això s’està demostrant cada dia que passa més dubtós, i alhora és un dels pilars sobre els quals s’aixeca el moviment antidemocràtic, que demana que tot plegat s’arregli a la força, per decret o a punta de baioneta, com s’ha fet tota la vida als països autoritaris. La política democràtica ha anat substituint la capacitat de transformar la realitat per la representació espectacular d'aquesta capacitat. I aquesta impotència alimenta terroríficament la demanda autoritària. Votarem.