Debats darrere els rosaris d’encarabassats
Tots Sants ha passat sense que resolguem el gran dubte que, any rere any, es plantegen les famílies amb fills. Sucumbim a la globalització i deixam que els nostres fills participin de la festa de Halloween? Miram de fer jutipiris culturals i transformam l’efemèride en una neofesta amb tints pagans que sigui atractiva per als més joves? O directament reivindicam la tradició i ens deixam de disfresses, carabasses i altres modernitats?
El debat pot semblar una futilesa però, si gratam una mica, veurem com, darrere la discussió sobre si els rosaris poden o no bescanviar l’encarabassat per xocolata, hi ha més transcendència del que pot semblar a primera vista. Perquè parlam de com lligar tradició amb modernitat, però també de quin ha de ser el rol de la religió en una societat en què, tot i que el cristianisme perd dia rere dia fidels, continua essent el nostre pal de paller cultural.
Podem obviar-ho si volem, però no enganar-nos o fer-nos els multicultis oferint religió a la carta als centres educatius públics. Una societat laica hauria de voler dir que l’ensenyament és aconfessional, no que no s’expliqui la religió des d’un punt de vista històric, sociològic i antropològic. Més encara, no hauria d’implicar renunciar al sentit de moltes festivitats que transcendeixen allò religiós. Perquè no fer-ho limita la capacitat d’entendre’ns a nosaltres mateixos i els nouvinguts amb altres religions.
Religió i cultura no són estàtiques i històricament les principals celebracions comunitàries s’han anat adaptant a la nova fe triomfant evitant la seva desaparició. La superposició de la festa de Nadal damunt la vella celebració pagana del solstici d’hivern n’és un bon exemple, però en podem trobar d’altres que una vegada instaurats continuen parcialment o totalment el rol que abans tenien assignat: cohesionar i donar sentit a la comunitat.
Ara, però, vivim en una societat a la carta on, sense adornar-nos-en, liquidam referents culturals sense substituir-los per d’altres. Optam per no batiar els fills sense fer una festa alternativa que presenti els infants en societat; ens ajuntam renunciant a celebrar la unió amb qui estimam i giram l’esquena a la mort silenciant la memòria dels difunts. Abandonam i ens en fotem dels nostres referents culturals i, com que no cream alternatives, ens aferram a les que venen de fora.
Potser no està del tot malament que acceptem que l’èxit d’aquestes és per alguna cosa més que per l’impacte dels mitjans de comunicació i les pel·lícules de Hollywood. Per a un infant, disfressar-se i anar amb els seus amics a recollir llepolies és infinitament més atractiu que anar al cementeri a dur flors a uns difunts que sovint no ha conegut. Ara bé, quin moment de l’any tenim per acceptar la mort i mantenir la memòria dels nostres avantpassats?
Joan Miralles és sociòleg
