Llegeixo a l'ARA: “El cantant Dani Martín (47) va publicar ahir per sorpresa una cançó dedicada a l'actriu Ester Expósito (24), coneguda pel seu paper a la producció de Netflix Élite”.
M’encanta perquè de moment no sé qui és Dani Martín (47) ni Ester Expósito (24) ni la sèrie Élite. Però em passa com quan vaig al metge i hi ha revistes antigues. M’agraden tant les de fa deu anys com les de la setmana, perquè no conec cap protagonista igualment. A mi m’agrada veure la nova mansió del magnat Romaguera i la tristesa de la influencer Romagosa davant del trencament matrimonial. De personatges de broma, d’aquests de les revistes, només conec els monarques.
Com que en Dani Martín (47) es veu que no coneix en persona l’Ester Expósito (24), estem davant d’un cas de poesia trobadoresca. L’esforçat cantant, a cop de cítara, es posa sota el balcó de la dama –inabastable en diversos sentits– i li canta uns versos. S’hi pot passar la vida. Deixem clar que, a diferència del joglar, que va pels camins polsegosos per guanyar-se el pa, el trobador és noble, i si canta és perquè li fa il·lusió. Una mica com la Carla Bruni o Bertín Osborne. Com que hem pogut llegir un dels versos del poeta a la dama, podrem també concloure quin estil de poesia és. En Dani Martín (47) diu de l’Ester Expósito (24): "No la conec en persona, però em té molt boig". Jo diria que això no és “trobar clus”, que és una poesia hermètica i difícil d’entendre. Tampoc és “trobar ric, prim, car o sotil”, que és una poesia culta, plena d’artificis verbals, amb metàfores, antítesis... Per tant, jo diria que això de “em té molt boig” ens porta directament al “trobar lleu”, on el poeta fa una poesia senzilla i entenedora i “ens mostra la cançó com una necessitat biològica”. Aviam si li surt bé. Perquè un trobador s’hi podia passar la vida, cantant-li a la dama. I una cançó fa gràcia, però dotze...
