Em miro Joc de cartes, el programa de rivalitat culinària de TV3, i m’hi trobo una cuinera molt criticaire, que serveix uns canelons de porc, per error, a un altre concursant, que no en menja per raons culturals.
La dona, que em fa patir molt, fa aquella boca que es fa quan vols indicar, a la manera dels pallassos, que estàs trist, i, des de la ironia, fa cors amb els dits índex i polze de les dues mans envers el cuiner que no menja porc, amb el qual ha tingut una rivalitat insana. S’exposa davant les càmeres com no ho faria ni Ana Obregón. Explica, per exemple, que el pare la maltractava. I interromp la confessió per plorar. Critica a tort i a dret, des d’una superioritat moral que pots pensar que està exagerada pel guió o per una personalitat erràtica. Aconsegueix treure de polleguera tots els altres concursants.
Anar a un restaurant, poder-lo pagar, tenir la sorpresa o la decepció, ha de ser un acte alegre. Però hi ha gent, i ja es veu, que troba un plaer orgàsmic en criticar. Em mirava aquesta comensal i veia el menyspreu amb el qual, amb la forquilla, mig partia un bacallà que abans de tastar ja sabia que seria detestable. Cap bacallà, cap plat es mereix aquest fàstic. És menjar. No demano que hom beneeixi la taula abans de començar, però tampoc que la destrueixi. No demano que ningú faci un petó al pa que ha de llençar, però tampoc que enretiri el plat amb una cara que no faria recollint la tifa d’un gos.
Es pot expressar –i s’ha d’expressar– la decepció per un àpat. Pel servei, pel menjar, per l’espera, pel preu, per la carta de vins. Però des d’una relativitat necessària i des del respecte. Vull dir amb això que segur que Joan Roca, que és el millor, no diu “quin fàstic” quan li serveixen un entrecot massa fet o unes patates braves decebedores. Els genis no tallen els enemics en juliana. La cuina és plaer i és bon rotllo. Si el comensal o el cuiner es pensen que estan fent un favor, no m’agrada.
