M’agrada, aquests dies de Nadal, començar per fer el pessebre. Ara, cada any, el fem més petit. Abans el fèiem en una taula grossa i hi posàvem moltes coses, però ara ja ens costa moure aquella taula i ens limitem a fer servir una taula petita. Hem de reduir figures, però l’essencial hi és tot. El cobert amb el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu i el Nen al seu llitet, i l’àngel també, esclar, que vola, penjat del teulat del cobert. També hi fem unes muntanyes amb un tros d’escorça de suro, una basseta on neden aneguets, un camí que s’eixampla davant del portal. El camí el fem de sal gruixuda, que sembla neu, i el voltem amb la molsa, que no hi pot faltar. Amb branquillons d’avet hi fem els arbres. A sobre del suro, una caseta voltada d’aviram. Un gall d’indi, gallines i un gall, i altres bèsties, ocells, coloms… I xais i oques. Pel camí, aquest any, només tres pastors i, adorant el Nen, unes figures dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. I els presents: una roda d’arengades, un cistell d’ous, una gerra d’oli, i en una panereta hi ha sobrassades, pa, verdures… Aquest any, sobre el teulat del cobert, hi hem posat una òliba que vigila. I entre els Reis, un gosset. Ha quedat prou bé, mal m’està el dir-ho. Senzillet i fi, que diria Carner.
La nit de Nadal mirem la Missa del Gall de la catedral de Mallorca. Pel Cant de la Sibil·la, sobretot, i per la magnificència de l’escenari i de tot plegat. La Seu de Mallorca, que és un dels edificis més bonics del món, llueix una decoració especial. A les columnes, a part de les populars “lligacames” que va dissenyar Gaudí, tot un esclat de llums i de neules. Les neules són unes rodones de pa d’àngel, calades, amb dibuixos vegetals i d’estrelles que, a la Seu, les enfilen i en fan garlandes que omplen el presbiteri i que envolten el famós baldaquí de Gaudí, que, de fet, és la maqueta del que hi havia d’anar. Gaudí va fer una maqueta de mida real, amb llaunes, pergamins i llànties. Tot plegat, amb les garlandes de neules i els llums encesos, i, tot s’ha de dir, els focus de la televisió, llueix espectacularment. Aquests focus fan brillar la decoració de Jujol sobre els murs de l’absis. Tot el presbiteri de la Seu és una meravella que envolta el tron, la seu del bisbe Taltavull, que presideix la celebració. Aquest any ha fet una homilia esplèndida. Sense oblidar les guerres, la fam i els refugiats. Abans del Cant de la Sibil·la, que anuncia totes les desgràcies que ens esperen el dia del Judici i que sempre s’anticipen, un nen, un escolà dels vermells, com es diu l’escolania de la Seu, enfilat a la trona gran, diu el sermó de Calendes, un text breu que el nin recita amb gran i estudiada gestualitat. I molta música d’orgue, esclar. Si algun any no van a Missa del Gall, els recomano que posin IB3 i vegin la de Mallorca.
L’altra cara de la moneda és la Missa del Gall de Montserrat. Estricta i que cada any em fa més tristesa. Cada any hi ha menys monjos i aquella esplendor dels temps de l’abat Escarré, quan tot el cor era ple, s’ha reduït a l’essencial. Per sort, encara hi ha els escolans que, a part de cantar, treuen els seus instruments i toquen Santa Nit, tan bé com poden. També hi connecto cada any.
Una altra obligació d’aquestes festes és mirar-me el concert de la Filharmònica de Viena. Acostuma a ser una mica cursi, amb el cos de ball de l’òpera saltironant per Schönbrunn. Però aquest any, bicentenari del naixement de Bruckner, a part de tocar alguna de les composicions lleugeres, si és que això és possible, del gran músic austríac, la televisió ens ha obsequiat amb un magnífic documental sobre el compositor, sobre els llocs on va néixer, on va estudiar, on va ser organista i on està enterrat. Són llocs on he estat i que em va agradar reconèixer. Sobretot, tornar a Sant Florià, el gran monestir, on el músic va ser escolanet. Vaig poder tornar a passar per les sales immenses, vaig tornar a veure la biblioteca i la pinacoteca i l’església. I la cripta on reposen les seves restes, sota mateix de l’orgue, com va demanar, per poder sentir-la quan soni. Estic segur que la sent. També vaig tornar a veure Linz, la preciosa ciutat vora el Danubi, on Bruckner va ser organista de la catedral. No pas la neogòtica d’ara, que encara no estava acabada, sinó la barroca d’abans, església dels jesuïtes. Tot això em va alegrar el matí de Cap d’Any.
Mentrestant, Gaza era bombardejada sense pietat. Ucraïna també. Els homes ens matem els uns als altres. Sembla que és el nostre destí.
