La condició pòstuma

Explica la filòsofa Marina Garcès que ja no estam en la condició postmoderna, sinó en la condició pòstuma (per favor, llegiu Nova il·lustració radical si encara no ho heu fet). I parla “d’un temps de pròrroga que ens donam quan ja hem concebut i en part acceptat la possibilitat real del nostre propi final”. D’aquesta manera, (mal)vivim demanant-nos quan acabarà tot, perquè s’ha imposat el relat de “la destrucció irreversible de les nostres condicions de vida”.

Contemplar el món des d’aquesta perspectiva és com mirar els nins jugar al pati d’una escola just abans que els impacti una bomba nuclear. Això és el que semblam, enmig del compte enrere cap a l’autodestrucció. No ens morim, sinó que ens matam, i en aquest camí optam per l’autoritarisme, les ‘retrotopies’ (Garcés recorda el concepte de Zygmunt Bauman: utopies que es projecten cap a un passat idealitzat), les identitats defensives i ofensives i el desprestigi de la saviesa que ens fa més humans. De fet, hem externalitzat els nostres coneixements i hem arribat a un punt que ara tenim por del nostre Frankenstein. El terror que les nostres criatures es girin en contra de nosaltres és atàvic, no ve d’ara.

Creim el que ens diuen perquè és més fàcil que no fer-ho. Combatre la credulitat requereix un gran esforç, no són bons temps per al pensament crític. Però què serà de nosaltres si no ho feim? A hores d’ara no tenim més futur que el compte enrere en el qual estam immersos. Qui no voldria canviar aquest escenari?

Cal combatre les suposades autoritats (polítiques, intel·lectuals, culturals, socials) amb les eines del pensament. I en aquest punt em qued amb la idea de Svetlana Aleksiévitx que proposa Garcés: la potència d’un no saber savi (Sòcrates ho tenia clar). No donar per fet res d’allò que se’ns presenta com a establert. Qüestionar-ho tot i posar fi als monopolis de les idees.

Ara bé, és complicat tenir l’esperança que això pugui passar a gran escala. És complicat tenir esperança en general, per molt que la victòria de la desesperança sigui una tragèdia.

Mentrestant, el renou dels missatges continua, no s’atura ni un segon. Per pensar bé, a fons, cal silenci, i el silenci s’ha convertit en un element tan luxós, que no hi ha doblers que el puguin pagar. En aquest punt, deixar de sentir per inèrcia s’ha convertit en un acte revolucionari.