Els comuns tenen un problema
Tenir raó està sobrevalorat. No cal ser un cínic per saber que a la política no n’hi ha prou amb tenir uns principis clars i actuar amb coherència. De fet, un excés de principis i de coherència és el camí més ràpid a la insignificança. La pràctica política ha de mantenir un equilibri entre l’ètica dels principis i l’ètica de la responsabilitat, ha de superar aquest binarisme weberià sense renunciar a cap de les dues lògiques. L’arribada dels comuns al poder –representada per l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona– va suposar l’acceptació d’aquesta síntesi. Sense renunciar als principis bàsics que els havien permès arribar-hi, van entendre que governar és complex i que cal satisfer interessos plurals i, per tant, renunciar als maximalismes. Governar i ser un partit de govern té molts avantatges, però també has de pagar algun peatge: per exemple, i molt important, la pèrdua de la puresa. No és una crítica, tot el contrari. És un elogi a la capacitat de pactar i de transaccionar. És un elogi al tarannà de persones tan properes a Colau com han estat durant els seus dos mandats Joan Subirats i Jordi Martí. És un elogi al pragmatisme tossut i exitós de Yolanda Díaz.
Però sembla que les virtuts que comporta ser un partit de govern s’han acabat quan han deixat de governar. Que la responsabilitat per aprovar pressupostos s’ha acabat quan no han tingut cromos pressupostaris per intercanviar. I encara que hi hagi qüestions de fons en les que puguin tenir raó, el que es transmet és que si Ada Colau encara fos alcaldessa de Barcelona els comuns haurien aprovat els pressupostos de la Generalitat empassant-se el gripau del Hard Rock.
Aprovar uns pressupostos com els que presentava el Govern era un mal menor que evitava unes eleccions anticipades, que permetia fer front a uns reptes col·lectius molt importants i, atenció, que permetia –per efecte dominó– aprovar els pressupostos de l’Estat. Ja ens va dir Hannah Arendt que triar el mal menor és triar el mal. Però va ser precisament aquesta expressió –mal menor– la que va utilitzar Ada Colau (i que, de fet, ha repetit aquesta setmana) per justificar el vot que, juntament amb els del PP, van fer alcalde Jaume Collboni. Fa la sensació que aquell dia els comuns van fer el seu cant del cigne com a espai polític compromès amb la governabilitat.
Estic segur que darrere de cada decisió, de cada “no”, tenen un argumentari sòlid i coherent. Però el 12 de maig hi ha eleccions i les percepcions guanyen als arguments sòlids i coherents que, en últim terme, només estan al servei dels convençuts. I en aquest terreny de les percepcions, els comuns tenen les de perdre i no només pels seus errors. Perquè quan diuen que els poders econòmics i mediàtics, valgui la redundància, els maltracten, tenen raó. Les campanyes de molts mitjans contra Ada Colau han estat insòlitament cruels i, molt sovint, injustes. L’assetjament judicial, incontinent. Però aquest territori poc amable és on han de jugar la partida: lamentar-se no té cap recorregut. L’únic que poden fer és evitar errors no forçats, no esdevenir allò que els seus rivals els diuen que són tot enviant-los al córner. Un córner que, ara mateix, té un titular difícil de contradir: amb els seus vots han evitat l’aprovació de tres pressupostos (Barcelona, Catalunya, Espanya).
Xavier Domènech va guanyar a Catalunya dues eleccions espanyoles. Ada Colau ha estat alcaldessa de Barcelona durant vuit anys. Els comuns –amb Sumar– formen part del govern de Pedro Sánchez. Amb aquests antecedents i aquesta realitat no poden defugir de les seves responsabilitats. Pel bé comú i pel seu propi bé. La temptació (que sempre han tingut) de ser un espai tancat amb gotes de sectarisme és gran. Pocs i ben avinguts. Carregats de raó i de victimisme. Amb aquests ingredients el risc d’esdevenir residual augmenta. Amb els inconvenients d’Iniciativa (no poder anar massa més enllà de ser la veu de la consciència en el millor dels casos en forma de crossa) però sense les seves virtuts (una responsabilitat hereva del PSUC que l’empenyia a actuar amb una generosa responsabilitat quan tocava).
Haver estat al poder, haver sigut el partit central d’un govern com el de Barcelona, no et dona de forma automàtica la condició de partit de govern. Però només des d’aquesta condició –que ha de ser una convicció prou forta per poder-la transmetre més enllà del soroll general– els comuns poden recuperar un cert espai de centralitat. Si no, temo que els resultats lleugerament optimismes de l’últim CEO (enquesta feta abans de la convocatòria electoral) quedaran lluny dels resultats finals. Perquè el pitjor que et pot passar quan tothom t’acusa d’alguna cosa (en aquest cas, de poca responsabilitat) és donar-los motius perquè ho puguin seguir dient.
