Comença el ball preelectoral a les Balears: els partits ja es posicionen per al 2027
Queden tretze mesos per als comicis autonòmics i tots els partits balears ja estan en plena marxa electoral o, en el seu defecte, hi estaran ben aviat.
El PSOE serà el que aportarà la gran novetat. Fins fa poc més d’un any tots els seus caps donaven per fet que Francina Armengol repetiria com a candidata a presidenta per ‘recuperar’ el Govern. Era una impostura o s’ho creien de bon de veres? No ho podem saber. El que sí que coneixem ara és que la inquera va donar ja fa temps l’ordre de començar a preparar el seu relleu –a reserva del vistiplau de Pedro Sánchez, perquè ningú alena en el partit si no és amb el permís del gran líder, ja no existeix res d’allò de ser ‘més PSIB que no PSOE’ de Francesc Antich– perquè vol seguir de diputada al Congrés, tal com assegurava la informació de Nekane Domblás a Última Hora el passat 26 de febrer. La substituta serà Rosario Sánchez, secretària d’Estat de Turisme, que té el típic perfil de transició futura per quan se sap que es perdran les eleccions.
En el PP, a pesar de la pressió creixent de Vox, estan segurs que Marga Prohens repetirà en el càrrec. De fet, ella ha imposat la gestió governamental a llarg termini, més enllà del 2027 i del 2031. Verbigràcia: els anuncis d’obres d’infraestructures de futur. El congrés del partit per al 23 de maig, just un any abans d’urnes, serà el llançament de la líder cap al segon mandat.
La ultradreta no es prepara, però és que no ho necessita, basta que ho faci la seva central nacional. La ultraesquerra, dos quarts del mateix, a l’espera de veure quines ordres arriben de Madrid; vist el que ha fet a Andalusia, unir-se després de dedicar-se a fer l’annerot a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó amb el resultat que era lògic esperar, és de suposar que serà forjar l’enèsima versió de la unitat de l’esquerra del PSOE que no volen, però a la qual estan condemnats.
I queda l’autoctonisme, els dos MÉS i Pi-Coalició per Mallorca. Els menorquins faran el que fan sempre. Es tracta d’un partit insòlit que té un target tan identificat que quasi coneix amb noms i llinatges tots els seus votants. Així m’ho deia un dels dirigents, fa uns anys, exagerant només una mica. I afegia que gràcies a aquest precís coneixement “no cal que facem grans campanyes”. Ho prova que gasta molt manco del que rep de la suma dels doblers públics i de les quotes de càrrecs i militants, i és l’única formació del món democràtic que cada any incrementa el seu compte corrent. No pot estranyar que tengui una vida tan plàcida. Ara emboca cap a urnes recomptant votants i intentant imantar-ne d’altres en suficient nombre per restar els 3.900 que el separen del PSOE, per ser segona força insular. Difícil, no impossible.
Més embolicat està l’autoctonisme mallorquí. MÉS vol guanyar a la ultraesquerra l’espai a banda del PSOE, almanco a les eleccions autonòmiques. Per assolir-ho ha arraconat el nacionalisme com a segell distintiu, més enllà de la retòrica sobiranista obligada que a no res obliga. Una muda inevitable a causa del declivi autoctonista: aquest sufragi ha passat del 25% el 1983 al 15% el 2023, deu punts percentuals manco, una minva del 40%. Quasi res. En aquest context –cada vegada més hostil– qualsevol es dedica a apostar exclusivament o sobretot pel nacionalisme, com era el distintiu en temps del PSM tot i que també era progressista i deia ser ecologista. Així que el viratge que ha fet MÉS pot agradar o no, però ha estat l’única resposta raonable a l’esvaïment del nínxol de fidels nacionalistes.
Això no obstant, els de MÉS són conscients del perill d’imatge –i d’opinió publicada– que el neo Pi li pot suposar entre els ambients més ultres del nacionalisme que mai han votat PSM-MÉS. El més lògic seria ignorar-lo. Però la debilitat psicològica tradicional els fa témer més que al dimoni que els acusin de ser espanyols, que és el que intentarà vendre l’esmentada Coalició. Així que és previsible que MÉS encalenteixi una mica la declamatòria sobiranista per tapar el flanc.
Respecte a la dita Coalició, a finals de novembre es presentava la nova marca i cinc mesos després continua sense donar els senyals d’agitació que hauria de demostrar un partit a un any per a les urnes, si vol assolir escons des del gairebé no-res. El 0,6% d’intenció de vot que li dona l’enquesta que ha encarregat MÉS per a l’Ajuntament de Palma –més o manco un 2,5% a tot Mallorca– per ventura és massa poca cosa –val a dir que el sondatge no inspira gaire confiança pel fet que assegura que el PP hi perdrà una quarta part del vot del 2023– però és ver que si es compara amb la feinada pública que feia El Pi un any abans de les urnes del 2015 –amb un cap de llista carismàtic, la formació estructurada pertot, suports socials i mediàtics...– l’actual candidatura pareix enfora de la bona planta electoral que feia la de llavors.