Classe mitjana treballadora

En un pretès gir a l'esquerra, Pedro Sánchez ha parlat de “classe mitjana treballadora” (entrevista El País, 3 de juliol del 2022), un concepte interessant si es fa servir com a antagònic a les elits dominants. S’adapta perfectament a una societat polaritzada com ho és l’actual, encara que la idea de classe hi resti un tant difusa. El president del govern, un cop conclòs el cicle electoral activat pels populars a les comunitats autònomes on governaven, diu que vol donar la batalla ideològica al nou conservadorisme i al populisme autoritari. Aquesta formulació podria ser part substancial per orientar l’intent. 

En essència, la idea de “classe mitjana treballadora” seria una resposta a la política de “terra cremada” provocada per la globalització, que no només ha massacrat la classe obrera, amb la deslocalització dels llocs de feina i la desaparició d’indústries, sinó que  les reformes econòmiques ultraliberals han costat cares al ciutadà corrent. “Fi de la classe mitjana occidental”, titula Christophe Guilluy. El model crea classe mitjana a la Xina i l’Índia, i a Occident la fa desaparèixer. L'historiador Christopher Lasch, per part seva, parla de “secessió de les elits”. L'1% dels rics del món que acumulen el 82% de la riquesa global es fan el desentès en la seva responsabilitat davant la societat.  

Aquesta mena d’estepa social, erma d’esperança, provocada per la globalització, en la qual els ciutadans han vist disminuir la qualitat de vida, està sent un terreny propici per a l’aparició dels populismes autoritaris, que intenten captar el descontentament de la gent amb el sistema. Un camp de confrontació real on el Govern de coalició, des de la primera crisi, ha intentat treballar forçant una cobertura social sense precedents per tal de protegir el teixit empresarial i la gent treballadora. Conrear el terreny, podria anomenar-se. És evident que la preocupació governamental per no deixar que l’entramat social i productiu s’ensorri ha tingut els seus èxits. Però aquesta és només la primera part de l’equació. 

Des d‘un caire ideològic, que és el que es vol afrontar, la batalla es situaria en un procés dialèctic entre la No society neoliberal (argumentada pel thatcherisme) i la idea d’una “classe mitjana treballadora”, prefigurada com a fórmula socialment eclèctica. L’articulació de la proposta a través d’un extens programa de cobertura del teixit empresarial i laboral àdhuc podria considerar-se part d’un contracte social nou sorgit de les polítiques socialdemòcrates davant la crisi. En contraposició: la teoria -la fal·làcia- de degoteig i d’austeritat conservadora i l’aporofòbia i la xenofòbia populista. Però sembla que això no és suficient per guanyar la batalla política davant la gent. El model de defensa del “món de baix” i de l’interès general necessita ser interpretat sistemàticament en cada proposta i en cada moment. 

La primera pregunta que sorgeix és qui paga la factura. Fins ara, essencialment, s’ha fet a costa d’endeutament, una mesura que difereix el compte als ciutadans en general i que pesarà en les generacions futures. El més macabre d’aquest sistema és que els creditors són la mateixa l'elit de l'1% (que intentarà forçar les reformes i les polítiques que els siguin beneficioses a ells). Una situació gens justa i sostenible. La guerra d’Ucraïna ens ha posat sobre la taula el “repartiment just de la càrrega d'aquesta guerra sobre l’esquena dels que en tenen més, en benefici de la classe mitjana treballadora d'aquest país”, en paraules del president Sánchez, que va anunciar l'aprovació d'un impost a les grans empreses energètiques. La qüestió és saber si aquest serà d’un únic abonament (com proposava el dimitit Boris Johnson) o un impost permanent. És important saber si és una mesura que respon al combat ideològic o és una acció puntual. 

La setmana passada vaig esser a Galícia i em cridà poderosament l'atenció que els molins eòlics sovint estiguessin aturats, sense produir energia. Vaig indagar i, segons vaig poder saber, és Red Eléctrica la que els posa mode pausa encara que hi hagi vent més que suficient. És a dir, es desaprofita energia d’origen renovable, de baix cost i zero emissions, mentre els ciutadans estan pagant la factura de la llum a un preu desorbitant i les companyies elèctriques cremen combustibles sòlids. L’excusa d’aquest joc sinistre l’hauríem buscar en el benefici econòmic i en una estructura de producció i comercialització sense gens de sentit social.

La pausa dels molins i el silenci del paisatge, enmig de les ondulacions galaiques, permetia pensar molt. Per ventura, la pregunta ja no només era qui paga la factura i calia anar una mica més enllà. Que la fiscalitat progressiva i els imposts a les grans fortunes són un camí a recuperar (els anys d’esplendor del new deal eren la norma) és totalment cert, però l’interès general també es defensa amb altres tipus de mesures. El molins eòlics dels alts de Galícia o les centrals hidroelèctriques del canó del Sil són una incitació a creure en l’explotació pública d’aquests recursos. És un exemple de lluita per les idees. 

Hem començat parlant del combat ideològic per la via de l’eclecticisme i hem acabat amb la proposta més clàssica que ha servit de fonament al pensament d’esquerres a través de la història. Inevitable visita a Highgate.

Celestí Alomar és geògraf