Cel i terra de les illes
La naturalesa dels moviments detectats darrerament a les altures podria constituir un avís sobre la nostra situació. A les altures, des de fa un temps, hi vola la possible absorció d’Air Europa per part d’un conjunt d’empreses capitanejat per Iberia Líneas Aéreas de España. Aquesta operació significaria la gran concentració en unes soles mans de les comunicacions amb la resta del món, des de Barcelona o Madrid fins a Sud-amèrica. Si fins ara els ajuts institucionals a les companyies aèries amb vista a l’abaratiment dels viatges dels residents no han aportat l’esperada felicitat –som tan ingenus que encara esperam aquestes coses–, què hem de pensar del funcionament general d’una mobilitat que dependrà d’un sol consell d’administració, teresetes a part?
La cessió de serveis essencials d’un país a empreses privades ens condemna a una inseguretat permanent. En el nostre cas –en tots els casos, diria– la capacitat de moure’s pel teu redol i pel món no hauria de dependre en absolut d’unes empreses privades, com tampoc l’abastiment d’energia elèctrica, de l’aigua, la sanitat... Lamentablement, estam acostumats a aquest detestable escenari. Nosaltres no tenim la menor capacitat de canviar les coses d’un cert embalum. Això només ho podrien fer –no ho fan– els estats, i d’aquí un dels focus més tòxics de corrupció, la gangrena que situa Espanya en cinquè lloc en el rànquing europeu dels països corruptes.
Només ens quedaria una última oportunitat –però no una garantia absoluta–: reclamar la possessió o l’ús de les eines pròpies d’un estat per resoldre els problemes d’una altra manera. Sobre qui decideix aquesta altra manera n’hauríem de parlar un cap de setmana amb pont, perquè, si els nous mandataris necessàriament han de provenir de l’empresa privada illenca, no sabem cert si la cosa empitjoraria, però podem jurar que no milloraria.
El maneig de les eines d’estat no es pot confiar al més poderós –ni prop fer-s’hi–, i aquí, en aquestes illes –en unes més que en les altres– el poder elaborat amb la riquesa ocupa el cim de la nostra escala de valors. No és d’ara, és clar. S’assaja aquests dies una adaptació teatral de Reis del món, a partir de la novel·la d’en Sebastià Alzamora: una bona oportunitat per fixar el lloc que ocupen la riquesa (econòmica) i la saviesa en aquest petit país insular.
Sigui com sigui, els moviments en el cel ja ens fan sentir un vague anhel d’estat.
