Càsting a Son Sant Joan
No sé si darrerament heu arribat a Mallorca passant per l’aeroport. Sincerament, esper que no, perquè és una experiència Déu us en guard, d’aquestes que traumatitzen la retina i l’esperit, i queden surant amargament al pou de la desesperança.
En ser vomitat des d’un finger al faraònic laberint en què s’ha convertit Son Sant Joan, tota ànima mínimament sensible necessita contenir la respiració i mirar els laterals tan poc com sigui possible. Unes poderoses cucales serien l’accessori més recomanable. Mirar i pensar només el que sigui estrictament imprescindible.
La magna i extenuant ampliació de l’aeroport és d’una funcionalitat obscena. Ni la més mínima concessió a la creativitat o l’hospitalitat. L’únic objectiu és fer transitar la major quantitat possible d’usuaris i fer-los gastar la major quantitat de doblers possible.
Les riuades de passatgers circulen en corredors amplíssims –per absorbir futurs creixements– i aclaparadorament llargs –imaginativa solució que permet encabir-hi més botigues i snacks. Els densos fluxos humans (sic) descriuen una ruta biodramínica que obliga a travessar el Duty Free Show i altres anàlogues amenitats. A qualque racó encara hi ha cabut una màquina expenedora de begudes. És possible que els humans (sic) arribem a beure tant?
L’estressant itinerari des de l’avió a la sortida pot durar fàcilment més de 20 minuts a peu. Els bancs per descansar i les manxetes d’aigua per omplir la cantimplora degueren ser considerades ‘despeses sumptuàries’ per part del projectista, que no en va posar ni una. Pobre, devia estar ben capficat, perquè també es va oblidar els contenidors per reciclar els envasos.
A partir de les cintes de maletes, l’experiència s’intensifica. Les pantalles comencen a prefigurar la idea que es vol transmetre de l’illa: botigues, delfinàriums, parcs aquàtics i, sobretot, cotxes de lloguer per arribar pertot. Enrere queda l’època en què les parets de l’aeroport promocionaven la Fundació Miró o l’Orquestra Simfònica. Ara sembla que a Mallorca només s’hi fa perreo i festivals de reggaeton. Una altra pista del que t’hi acabaràs trobant, estimat visitant...
A qualque banda encara deuen estar penjades les peces de Ramon Canet, Bernardí Roig i Erwin Bechtold, propietat d’Aena, però fa molt que no m’hi he topat. A mi sempre em toca la de Botero, ves per on. O algun dels Sticker Walls que la direcció de l’aeroport va instal·lar l’any passat. Tot un homenatge a l’estultícia col·laborativa.
Però no demorem més el moment de sortir de la terminal, per molt calamitosa que sigui l’experiència. Just en obrir-se les portes corredisses de vidre, s’activa l’hiperespai. Agafa una altra vegada les cucales per travessar les denses fileres de transportistes de gènero aguantant cartellets amb els noms dels clients o oferint serveis de transport de dubtosa homologació. És mal de creure.
I un darrer apunt abans de sortir de l’asfixiant terminal: no tots els aeroports són així. És prescriptiu recordar-ho. Encara que, amb el pas dels anys, la impotència ens hagi forçat a normalitzar-ho, no: no tots els aeroports són així. Son Sant Joan és un cas extrem d’infraestructura extractiva projectada al mil·límetre per xuclar l’ànima del país sense haver de fer cap concessió. Ni a l’estètica, ni al medi ambient, ni al sentit comú. I preparada per créixer, no ho perdem de vista.
A la fi estam a punt de sortir a l’exterior. Ens espera la llum mediterrània, l’illa calmosa i màgica, “la verda Helvècia, sota el cel de Calàbria, amb la solemnitat i el silenci d'Orient", en paraules de George Sand... Però no.
Enmig de tot el brogit, emergeixen les mastodòntiques parets de l’aparcament en superfície, set pisos on pràcticament ja no es pot estacionar ni a primera hora, perquè la major part de la infraestructura –que, recordem-ho, pagàrem entre tots– ha estat copada pels rent a car. Les façanes que miren a la terminal d’on venim han estat convenientment mercantilitzades amb tres enormes pantalles de 20 metres d’amplada. Tot és poc per subratllar la Santíssima Trinitat del nostre model turístic: Una megadiscoteca, una immobiliària estrangera i la flota de cotxes de lloguer barats que quedaran atrapats al túnel de Sóller. Experiences, en diuen. By Booking.
Intentam defugir la imatge encegadora i cercam refugi a la parada de taxis. Ens escometen cridant dos homes suats i mig vestits, que discuteixen entre ells. Suposadament ens estan ajudant a trobar el nostre taxi. Ja en marxa, encara se senten els crits.
L’aeroport és la primera imatge de Mallorca que reben milions de turistes cada any. Els transmetem una explícita declaració d’intencions sobre el model turístic que preferim. I de passada feim un autèntic càsting dels turistes que millor encaixen en el perfil. Els altres, si poden, no tornaran.