Cap a una xarxa de centres de resiliència energètica
Després de la gran apagada, és natural i necessari fer-se la pregunta “I ara què?”. La podem plantejar en molts camps: quines inversions en la xarxa poden ajudar, com es poden desplegar més bombeig i més bateries, revisar els protocols de seguretat i les subhastes de productes secundaris (els que aporten suport a la xarxa), etc. Avui em concentraré en com preparar-nos per si torna a passar.
En un context de canvi climàtic accelerat i creixent inestabilitat energètica, la capacitat de mantenir serveis bàsics en funcionament en situacions d’emergència s’ha convertit en una prioritat estratègica. El dia de l’apagada teníem una bona temperatura i es va poder avançar amb certa normalitat, però en dies de molta calor o de molt fred una apagada de llarga durada pot ser extremadament perillosa. Un dels passos més intel·ligents i assequibles que podem fer com a societat és transformar els centres amb plaques solars en punts de resiliència energètica mitjançant la instal·lació de bateries.
Molts centres de salut, escoles i altres equipaments públics ja disposen de sistemes fotovoltaics en teulada. No obstant això, la manca de sistemes d’emmagatzematge limita la seva utilitat a les hores de sol i, sobretot, els fa inoperatius en cas d’apagada elèctrica. Incorporar-hi bateries no només permetria maximitzar l’ús de l’energia solar durant tot l’any, sinó que també garantiria una font d’energia fiable en situacions de crisi –com ara tempestes, incendis forestals o talls elèctrics prolongats.
Aquests centres de resiliència distribuïts poden actuar com a punts de suport comunitari: mantenint la refrigeració de medicaments; oferint punts de càrrega per a dispositius essencials, temperatures adequades i ventilació, i proporcionant espais segurs i il·luminats quan el subministrament convencional falla. A més, aviat aquests centres podran connectar-se amb vehicles elèctrics dels serveis d’emergència o municipals, els quals, gràcies a la tecnologia de càrrega bidireccional (V2G), podran aportar energia a la xarxa del centre en moments crítics. Això augmentarà encara més la seva capacitat de resposta i autonomia, i convertirà aquests centres i aquests vehicles en peces clau del sistema de resiliència local.
En llocs com Texas o Sud-àfrica, on les apagades són més freqüents, les llars amb més recursos opten per instal·lar sistemes d’autoconsum amb bateries de manera privada. Tot i això, aquesta seguretat energètica no hauria de dependre exclusivament de la iniciativa individual ni de la capacitat econòmica de cada família. És imprescindible una intervenció pública decidida que asseguri que cap barri ni cap poble quedi enrere. La planificació estratègica i l’impuls institucional són clau per garantir una cobertura justa i equilibrada al conjunt del territori.
Invertir ara en aquesta xarxa de centres de resiliència no és només una mesura de prevenció: és una aposta clara per la sostenibilitat, la sobirania energètica i la cohesió social. És, en definitiva, una eina de justícia climàtica i energètica que pot marcar la diferència entre la vulnerabilitat i la seguretat col·lectiva. Ja fa molts anys vaig col·laborar en un projecte a Califòrnia que desplegava aquests centres en zones desafavorides. Vaig explicar la iniciativa fa uns anys a diverses institucions, per veure si podíem ser líders en resiliència a Europa, però la percepció va ser que era massa catastròfica i que aquí no feia falta. Espero que ara que les bateries són més barates i els riscos més evidents, siguem capaços de veure el gran valor de protegir-nos comunitàriament.