Cant i consciència
Al darrer article vaig escriure sobre “Escriure, cantar... mentre es fa la guerra”, a partir del cas d'un edifici que acull espais culturals i científics a Varsòvia, però que una gran part dels ciutadans voldria que s'enderroqués. Com que soc força desendreçada amb els escrits propis, no ho he trobat, però sé cert que, fa un parell d'anys, vaig assajar –en un altre article– el meu posicionament respecte de 'monuments d'aquest estil', amb motiu de l'enèsima petició (i rebuig) d'enderroc del monòlit de la Feixina de Palma.
Si no hagués visitat aquell Empire State 'estalinià' i estalinista, si no l'hagués vist, m'hauria sentit impel·lida a rellegir, encara una altra vegada, les memòries de Nadezhda Mandelstam: Contra tota esperança?. Si no haguéssim baixat, uns dies més tard, fins a Cracòvia, i haguéssim recorregut els carrers i places i aparadors de Kazimierz, que primer van acollir els jueus polonesos i després van presenciar-ne la vexació i la tortura i l'assassinat, a més de la confiscació de les seves possessions (que potser encara es poden comprar en un dels antiquaris, que conviuen amb els més moderns i occidentals blocs de pisos i iogurteries), m'hauria autoimposat una nit d'insomni a l'hotel, amb La llista de Schindler –via Filmin–, i hauria rellegit els poemes Terezín i Gueto de Michael Longley, per quedar amb els ulls rebotits i amb allò que hi ha més endins de la panxa retorçat cap per avall, una altra vegada?
A l'antiga capital polonesa vam compartir un vespre amb el traductor i poeta Xavier Farré, que hi viu i hi treballa des de fa més d'una dècada. Ja havia llegit L'auditori de Görlitz (Adia/Cafè Central, 2018) abans del viatge, però vaig haver de recuperar-lo 'després'. Farré hi assaja a partir d'uns poetes que, ens diu, comparteixen "una visió comuna, la idea de l'absència, qualsevol absència, com a alimentador de l'art, de la poesia" i sobre el fet que, per a ell, "la introducció d'una dimensió històrica" és cabdal en la poesia del segle XX. D'aquest llibret, me'n quedo unes de les primeres reflexions, en les quals l'autor proposa que "l'absència de la poesia hauria representat una segona derrota (...) del que era el valor moral, l'ètica, la humanitat", perquè "la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé (...) una de les maneres de prendre consciència".
Cant i consciència. En totes les estacions de tren i d'autobús que vam passar al país, hi havia centres d'acollida i suport per a persones refugiades ucraïneses. Bé. Però, si no haguéssim visitat l'exposició Politics in Art al Muzeum Sztuki Nowoczesnej w Warszawie, i hagués observat, llegit i escoltat –quasi perdent l'alè– les peces que denuncien els abusos de poder contra altres persones refugiades (de Bielorússia, per exemple), contra activistes i periodistes i músics eslaus, grecs, bascos, catalans..., m'hauria sentit impel·lida a recordar-los en aquest text, a 'cantar-los' a la llibreta?
Al XXIVè Festival de Poesia de la Mediterrània, que se celebrà la setmana passada al teatre Principal de Palma, el director, Biel Mesquida, va voler visibilitzar la situació actual dels creadors de molts països (Espanya inclosa), amb aquella cadira buida damunt de l'escenari 'ideada' pel PEN Català i que simbolitza els perseguits, empresonats, desapareguts o assassinats. Avui, hi ha poetes que canten amb consciència, però sovint no són els que venen més llibres o reben més invitacions a festivals; tot i que sempre hi ha excepcions, com els autors que Biel Mesquida ens ha deixat escoltar enguany al festival. Un altre poeta, Sam Abrams, s'irritava durant la diada de Sant Jordi d'Abans Del Confinament, per la picada de serp de la pregunta que estic esbossant: "Quina mena de país deixa que sistemàticament passin de puntetes o directament passin sense pena ni glòria llibres excel·lents? Fins quan anirem construint una cultura dèbil, fruit del caprici del mercat i l’establishment?"; i, entre d'altres, assenyalava la publicació d'aquest assaig de Xavier Farré, de les Reixes de llengua, de Paul Celan, i Thomas l'Obscur, de Maurice Blanchot (traduïts per Arnau Pons a Labreu i Flâneur, respectivament) i de El dolor de Margueritte Duras (traduït per Pons i Blancallum Vidal, també a Labreu). Lectura i consciència.
En resum, a Varsòvia hi ha un edifici estalinista i una reconstrucció del centre antic de la ciutat i un nou centre amb gratacels que acullen multinacionals i s'alcen com fiblons diamantins –però Varsòvia, si no fos per Ada Pulawska (un centre cultural autogestionat) i el Palac Kultur i Nauki, em va fer la sensació d'un no-lloc, d'una no-ciutat. Cracòvia, d'altra banda, ha esdevingut un no-lloc, una no-ciutat, perquè va poder 'conservar' els seus carrers i edificis –però no pas la seva població jueva. I, tanmateix, alguna cosa d'ambdues ciutats es trena amb la sensació que provoca, al segle XXI, visitar la majoria de grans ciutats del planeta; com si estiguéssim permetent que el capitalisme (un feixisme econòmic) i la pèrdua de la memòria que promou (menystenint tot allò passat, 'vell') les vagi convertint a totes –més o menys de pressa– en no-llocs, en no-ciutats. Ara doncs, contra tota esperança, llegim, escoltem la conclusió de Farré: "Un sol poema, i la memòria quedarà allà, tindrà continuïtat".
