La campanya electoral no comença ni acaba, es transforma
L’inici de la campanya electoral s’ha convertit en una mena de tràmit desapassionat, un mostrari de cartells i lemes de contingut ambigu, que no concreten res i no comprometen els partits: “Per tu, per tothom” (PSIB); “El canvi és ara” (PP); “Libérate por un futuro mejor” (Ciutadans);“Valentia per transformar el futur/Valentía para transformar el futuro” (Podem); “Més que paraules” (MÉSper Mallorca); “Cuida Baleares, cuida lo tuyo” (Vox); “Persones com tu” (El Pi); i “Les persones primer” (Més per Menorca). El que no diuen els polítics és que la campanya en realitat no comença, perquè l’anterior en realitat no va acabar. Passa com amb la llei de la conservació de l’energia: la campanya es transforma. És una atmosfera que ens acompanya de manera constant, amb moments destacats com el que ens ha tocat viure ara.
Els aspirants varen sortir al carrer dijous, ben vestits i pentinats –alguns, segur que s’havien comprat un vestit especial per a una ocasió tan assenyalada–, i amb un somriure estudiat i guanyador. Són dies de vendre a porta freda els projectes, de parlar amb allò que es denomina ‘la gent’, d’agafar bebès, repartir panets i tractar amb estima els padrins. Però poca gent s’atura a contemplar-los, i no sorprèn. Hi ha esgotament. No hem d’oblidar que, abans de la campanya, hi ha una precampanya de mesos –se suposa que comença quan s’anuncia la data de les eleccions. I abans hi ha els debats parlamentaris, que de vegades es diferencien poc d’un debat electoral.
Tenim el dret, i fins i tot diria que l’obligació moral, d’estar desanimats i avorrits si ens dona la gana. Només faltaria. Podem pensar que la política no és gens divertida, frivolitzar, fer totes les afirmacions tòpiques que vulguem, com que en el fons tots els polítics són iguals. Però hi ha una cosa que no hem de fer: passar per beneits. Hem de ser conscients que la política determina les nostres vides: si podrem anar aviat al metge, si faran reforma a l’escola dels fills, què ens costa fer servir el transport públic, quina pensió cobrarem en jubilar-nos, quines prestacions ens ajudaran a sobreviure si quedam a l’atur... Tot el que es decideix a escala municipal, insular, autonòmica i estatal ens afecta, per bé o per mal. Així que no està de més invertir uns minuts de la nostra vida per ficar dins d’una urna el paper que diu qui volem que ens representi a les institucions, qui volem que participi de decisions que marquen el present i el futur de la societat.
Hi ha qui considera que és una estafa pensar que la democràcia és votar cada quatre anys. És parcialment cert: és, si em puc inventar una paraula, una ‘autoestafa’. Ningú no ens limita a només votar, ningú no ens obliga a ser passius. Si no militam en un partit, o ens afiliam a un sindicat o dedicam el nostre temps a entitats, organitzacions o associacions diverses és perquè a nosaltres no ens dona la gana. Ningú altre n’és responsable. Si la campanya constant cansa i desanima, ens haurem de cercar la vida en altres àmbits que també són política.
